1. CUATRO CARTAS A MANOLO Y A
LOS QUE, VENIDOS DE FUERA DE CATALUNYA, QUIEREN SER CATALANES
(J. Rovira Tenas)
2. FELIÇ ANY NOU! (Retrat)
(Pere Suades Vila)
TERCERA CARTA (I)
Querido amigo:
"Catalunya -continua Hottinger- ya no será la patria de sus reyes ni el
centro de la monarquía como lo fue en tiempo de la confederación
catalano-aragonesa. Para ellos será una provincia lejana y molesta.
Alfonso el Magnánimo inaugura el absentismo, que será imitado por los
Reyes Católicos. Sus acreditadas instituciones medievales, huérfanas de
la corte, se debilitan. Catalunya se transforma en un apéndice de España
bajo la vigilancia de un delegado del Rey. Los cargos públicos pasarán a
manos de funcionarios castellanos y el pueblo llano, relegado, se ve
gobernado por extranjeros (así se les consideraba 'oficialmente' a los
castellanos, del mismo modo que lo hacían los castellanos con los
catalanes) en su propia tierra. El imperio catalán mediterráneo es
traspasado a Castilla, imperio que, sumado al otro, Castilla no sabrá
conservar por mucho tiempo.
"Abandonada Catalunya a si misma
y, desamparada de la corte, sin posibilidades económicas en el exterior,
no siéndoles fácil emigrar a los proletarios, sin una salida normal de
la nobleza hacía el ejército y a la administración del Estado, vino lo
que tenía que venir: el bandolerismo que tanto daño hizo al país y tanto
haría más tarde al carácter catalán': la proclividad hacia la anarquía.
En aquel tiempo Catalunya ofrece un aspecto deplorable. Ha perdido el
coraje... se desangra y se empobrece en una guerra civil... Es un pueblo
permanentemente frustrado."
Castilla pretende administrar su
enorme imperio con el sistema centralista que siempre la ha
caracterizado. En lugar de utilizar los autóctonos, instala funcionarios
castellanos. El resultado no puede ser otro que el que la historia
registra: el malestar, la irritación, la indignación y finalmente la
sublevación: independencia de Flandes primero y de Portugal más tarde.
"Continua la lucha entre dos conceptos políticos: la vieja tradición
centralizadora de Castilla contra la federalista de los catalanes'. Una
manera expeditiva de conseguir la supresión de los fueros catalanes y,
con ello, su dinero, es introducir tropas castellanas en Catalunya,
provocar la sublevación y vencerla. Luego, "allanarla" reduciéndola a
las leyes de Castilla como una provincia más, "por derecho de
conquista"... Y así lo hizo el Conde Duque. Catalunya fue allanada. Las
veguerías, administradas, hasta ese momento, por catalanes, fueron
substituidas por los "corregimientos", gobernados por castellanos. La
"Guerra dels Segadors", comprensible respuesta a los desmanes de las
tropas castellanas, seguida de otros levantamientos, sirvió para que
Portugal, aprovechando la revuelta, se separara definitivamente de
España. A pesar de todo, el plan del Conde Duque no consiguió borrar
todas las libertades catalanas. Hubo que esperar a la "Guerra de
sucesión" para que, ganando el Borbón Felipe V, éstas fueran suprimidas
del todo con el Decreto de "Nueva Planta" en el cual se lee: "pondrá el
corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo
fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se
consiga el efecto sin que se note el cuidado." Basta con recordar que en
virtud de tal "Decreto", los hogares catalanes no podían disponer de
otra arma que del cuchillo de cortar el pan sujeto con una cadena a la
pata de la mesa. Su cumplimiento era asegurado por la inspección
periódica de las tropas ocupantes españolas.
J. ROVIRA TENAS
 Després
de les fastuoses festes de Nadal, Cap d'Any i Reis, tot recordant la
torronada, el cava, els dotze grams de raïm i l'exhibició de joguines
i entreteniments de la quitxalla, ens ve a la memòria les vivències
d'un home a qui presentarem amb el nom fingit de Joan. Van succeir als
finals de l'any 1999.
El Joan era un jubilat d'uns seixanta-set anys. Quan treballava era un
artesà autònom. Ell portava allò que se'n diu una vida normal. Era
afeccionat excursionista, valent bussador, pescador amb canya,
col·leccionista de fòssils (de pedra i conquilla), entre d'altres
habituds que no cal anomenar. Resumint, el Joan era un home no gens
ambiciós per fer guanys en la pròpia empresa, però sí que tenia un
esperit inquiet per la vida i per viure.
Tanmateix, coses que passen, un dia el Joan, impensadament, se li va
diagnosticar diabetis, segons ell que va heretar del seu avi. Quina
culpa en tenia ell d'aquesta herència? Després va patir un infart i
per últim una insuficiència renal el va portar a la diàlisi. El
resultat d'aquestes nafres va ser que, al cap del temps, va acabar
sent un home incapacitat en un grau d'invalidesa del cent per cent.
Degut al que hem esmentat, la seva situació humana va patir una greu
transformació: se li van amputar les dues cames i va haver d'anar en
cadira de rodes, i va esdevenir quasi cec perquè hi mig veia només per
un ell. Li practicaven la diàlisi tres vegades a la setmana, amb
l'inconvenient del trasllat d'anar i tornar a l'hospital des d'un
tercer pis sense ascensor.
El Joan era vidu i tenia dos fills casats, dels quals pels motius que
siguin no se'n podia refiar. Sort en tenia d'alguns amics que hi
acudien per ajudar-lo. I també dels veïns botiguers que li portaven
queviures quan, a cop de telèfon, els ho demanava. Prou van
aconsellar-lo de que ingressés en alguna residència assistencial, on
seria ben atès i la seva qualitat de vida milloraria. Ho va provar i
tot seguit se'n va tornar a casa seva, la casa on sempre havia viscut.
Ell deia que aquell lloc era massa denigrant i que no s'hi trobava bé
en mig de tants infortunis. I és que el Joan, malgrat les seves
limitacions, era molt intel·ligent i tenia el cap molt obert. No
obstant, sí que tenia intermitentment ajuda social del municipi.
El Joan en la seva situació d'invàlid passava el temps escoltant
música. També escoltava la ràdio i mig veia la televisió, més per
intuïció que per la vista. Ell estava al corrent del futbol, de la
política, dels esdeveniments socials, de tot. Qualsevol notícia que es
succeïa fora del seu àmbit en donava conversació com qualsevol persona
del carrer. L'ajuda d'un mugró que va salvar de sota el genoll, li
servia d'eina per apuntalar-se arreu, anar al lavabo, moure's, etc.
Per les festes de Nadal acostumava a felicitar als seus amics,
desitjant-los benaurances i un bon any. Sí, sí, perquè el Joan era una
persona admirable. Mai es va ensorrar. Es resignava de la seva
situació. “No hi puc fer res i haig d'acceptar-ho”, deia. Quan acudia
a la diàlisi explicava acudits i les infermeres i els seus companys
malalts reien com mai havien rigut. En contrast d'un dia que va
ingressar a l'hospital per algun control i que va armar un gran
escàndol tot cridant que es volia morir.
Després de les festes d'aquell cap d'any del 1999, algun amic li va
preguntar de com li havien anat, si les havia celebrat en companyia
d'algun fill. Ell va respondre: "Vaig celebrar el Cap d'Any tot sol, i
com tothom també em vaig menjar els dotze grams de raïm".
Va anar així: Tenia connectada la televisió i vislumbrava la gatzara,
escoltant l'alegria i la música. S'acostava l'hora de mitjanit. La
plaça de l'església de Santa Tecla i Sant Bartomeu de Sitges estava
atapeïda de gent, saltant i ballant. El Joan es va imaginar que ell
també hi era al bell mig de la plaça. Les campanes de l'església van
tocar els dotze repics. La seva veu va ressonar fortament dins el
silenci desert de la seva estança, exclamant: Feliç Any Nou 2000! Bon
Mil·leni! Venturós Nou Segle!
PERE SUADES VILA |