Cartes a El Breny |
2. NOU ACCÉS A SANT VICENÇ. AJORNAT I SENSE DATA D'INICI (Grup Municipal Socialista) 3. TESTIMONIO (Elena M. Q.) 4. RENDIBILITAT (Oriol Hernan Galobart) Per les festes i en especial les de Nadal em venen a la memòria les vivències que he passat a casa, a l'entorn social. Aquests records que tenim gravats al nostre pensament estan qualificats d'acord a cadascú de nosaltres i segons ens hagin afectat donant-los-hi la importància en funció dels nostres sentiments. Any rere any, davant d'aquests dies em passa això, que recordo coses de quan era més jove, i aquest any he notat una especial atenció a l'època de la meva infantesa. En el període dels anys 1947 al 1952/53 on participava als pastorets amb un grup d'amics i coneguts. La meva colla era la del Ball dels Dimonis amb J. Molera, eI Puig,X. Casas, R. Gomis , J. Plans, J. Grauvilardell, els J. i M. Oliveras, M. Casas, J. i F. Cinca, J. Subirana i d'altres. Els més grans feien: El Lluquet, el Rovelló , el Llucífer , el Satanàs , l'Àngel i la Verge Maria eren en Pere Ribera, Ramon Bach (Campaner) , Miquel Rebull, Elies, Joan Pons, Pere Plans, Manel Guiu, Mª Rosa Casas (de Cal Cisteller ) i d'altres. En aquella època "Els Pastorets" es feien al Cine Olímpia, just davant de la ferreteria Pous. Ja unes setmanes abans ens ho passaven "pipa" assajant, jugant, cantant i ballant. Tots plegats formaven part d'un ampli col·lectiu amb seu a la parròquia. L'any 1947 érem el grup de 7 i 8 anys, i els més grans ens tutelaven fent alhora un pessebre molt gran als locals d'Acció Catòlica. Fabricaven les figures, el paisatge, muntaven la llum. Recordo que amb una llauna de sardines plena d'aigua, dos claus i una corrioleta augmentaven i disminuïen la intensitat de la llum. Eren en J. Penedès, LL. Guardiola, A. Pey, N. Pozo, J. Figuls J. i A Masfret ("els Cabrelles") i d'altres. Els petits no ho podíem pas tocar, però com que érem els dimonis ja us ho podeu imaginar. Recordo un any que a la mitja part dels Pastorets per entretenir va sortir a l'escenari en Jaume Rossell ("L'Esquilet" pels amics) qui era bastant més gran que i anava també vestit de dimoni i com tots els altres dimonis portava calces llargues vermelles, banyes, capa negra i una forca de mig metre. A en Jaume li agradava la lírica i cantava molt bé com tenor aficionat i d'aquesta manera vestit, va sortir a cantar un tros de la sarsuela d'"El Huésped del Sevillano" (és la espada triumfadora...), acompanyant-lo al piano el malaguanyat mestre Pere Canal Rius, insigne secretari i il·lustre santvicentí. En aquells anys hi havia una persona que destacava per llur dedicació, voluntat i interès. Ell assajava els balls, les cançons, les caramelles, els cants de l'església. Era en Valentí Santacreu. El Valentí, ajudat pel Pepito i d'altres, ens varen fer passar uns anys d'infantesa de bons records, donant-nos exemple, d'altruisme, bones maneres i bona convivència. A en Valentí sempre li he tingut respecte i consideració pel seu gran altruisme envers les coses del poble. Una de les seves darreres participacions -potser la última- va ésser estar junts al grup executiu de la "Plataforma Salvem Castellet", recolzada per centenars de santvicentins que ens vàrem proposar i aconseguir la propietat de Castellet pel poble de Sant Vicenç de Castellet. Després de molt temps, reunions i escrits vàrem trobar el desllorigador que va aconseguir el canvi d'actitud de l'Ajuntament. Vàrem tenir una entrevista a Vic que va permetre raonar una estratègia que va ésser la solució. A partir d'aquí, l'Ajuntament va comprar per un preu simbòlic la propietat de Castellet. Així, al ser-ne propietaris, es van aconseguir de les administracions les subvencions necessàries pel seu arranjament. Crec que els pobles necessiten homes com en Valentí, de vegades discrepants, tenint sempre en compte, que la discrepància es la base de la democràcia. El que és essencial és la lleialtat i en Valentí era lleial al seu poble.
Valentí a molts santvicentins ens agradaria poder seguir el teu
exemple de lleialtat. Descansa en pau i que Déu et beneeixi.
Aconseguir un nou accés a Sant Vicenç ha sigut un dels processos més
llargs i difícils dels darrers vuit anys. Ha calgut un llarg procés de
demandes i negociacions, ja que el govern català anava ajornant el
tema fins que algun dia es desdobles la carretera.
Esta mañana, en mi correo electrónico he recibido un escrito, el
testimonio de una mujer maltratada, menospreciada y finalmente
asesinada por su marido. El título era: “Hoy he recibido flores”. Qualsevol empresa té el dret de decidir on vol instal·lar-se, de la mateixa manera que pot decidir quan marxar. No es pot fer una crítica gratuïta a les multinacionals que últimament tanquen plantes a Catalunya, com ha fet algun polític, perquè som nosaltres els que hem fer que Catalunya no sigui rendible per a una empresa. Tenim una mà d'obra molt qualificada i el nivell de vida és més elevat que a la Xina i l'Europa de l'Est, i per tant les despeses de personal són elevades. Però això no és determinant a l'hora de decidir on instal·lar una fàbrica perquè amb poca mà d'obra qualificada s'aconsegueix més productivitat, i els mitjans de transport d'aquí compensen que els sous siguin més alts. Així, doncs, com és que marxen les empreses? Evidentment, les facilitats que posa el govern, el medi ambient i la disponibilitat del sòl. Pel que fa a les facilitats governamentals, cal dir que amb la pressió fiscal existent a Espanya i especialment a Catalunya no s'encoratja la creació d'empreses, ja que només en els papers previs a la seva creació se'n va una quantitat de diners més que considerable i els impostos que es paguen aquí són encara més importants. En la mateixa línia trobem la política mediambiental, que a Catalunya és molt més exigent que en altres llocs de l'Estat, però és evident que això és bo per a la salut del país. Així és que una modificació dels impostos de les empreses i de les taxes de creació sembla l'única alternativa.
Però el motiu més important de fuga d'empreses és la falta de sòl
industrial. Avui dia el millor negoci és fer blocs de pisos i veure
ensorrar naus industrials per construir habitatges és el pa de cada
dia. Cada cop el preu dels terrenys és més elevat, per una part perquè
el preu dels pisos va pujant sense límit i per l'altra perquè cada cop
hi ha menys sòl industrial. Ens hem oblidat que si hi ha tanta gent a
Barcelona és perquè hi ha feina. Estem ensorrant naus industrials per
edificar habitatges, oblidant que el dia que no hi hagi fàbriques els
pisos quedaran buits perquè el substitut de la indústria no és el
turisme, ni per ingressos ni per llocs de treball. |