Fa uns quants anys


Salut tinguéssim!

Tot fullejant El Breny de números passats, hem trobat un escrit, on podem comprovar que amb el pas dels anys las coses no canvien massa, i malgrat tot, és molt patètic haver de reconèixer que els fets es repeteixen i que la gent no aconseguim fer-los canviar. El escrit al qual ens referim té per títol el de dalt esmentat:

Ben vist i mirat, quan les persones ens posem a fer una escala de valors de tot el que tenim i som, aviat arribem a una conclusió unànime. El que més ens importa és gaudir d'una bona salut. Tindrem més diners o no tants, el treball serà més dur o més descansat, apilotarem més èxits o més fracassos, es realitzaran els nostres somnis o no n'aconseguirem, ni tant sols, la meitat, els amics seran sempre al nostre costat o potser ens deixaran a mig fer,... però per damunt de tot salut tinguéssim! o també el "salut hi hagi" és la frase amb la qual epiloguem i donem per tancades moltes de les nostres converses i comentaris. Però dels bons desitjos a la realitat hi ha, per desgracia un gros abisme. I més quan es tracta, no d'una família, ni d'un grupet reduït sinó de set mil persones de les quals, una part avui, una altra demà, requereixen tota una colla d'atencions sanitàries totalment imprescindibles. Si sempre intentem ser portaveu del poble al tractar diferents qüestions, en aquesta d'avui ho som d'una manera especial donat que n'hem sentit comentaris d'ací i d'allà. Hi ha uns fets, una preocupació latent en els nostres ambients, no se sap ben bé que hi ha, qui ha de prendre cartes en els diferents assumptes per arribar a una bona solució i no apareix per cap cantó ni una engruna d'informació que obri camí dins aquesta situació boirosa.

Molt conscientment, ens posem avui a "fer el pagès", donat a que no sabem pas a qui dirigir-nos ni, menys, apuntar cap solució. Si algun mèrit ens podem atribuir és a posar per ordre el despistament col·lectiu dins el qual no hi ha qui s'aclareixi. I aquí va un enfilall de fets a títol d'exemple: un metge s'acomiada per raons de jubilació. No hi ha res a dir. Però hom queda sorprès al veure que las "cartilles del seguro" no van a parar a un metge nou, sinó que queden repartides entre els metges que ja venien exercint en la població. I nosaltres, ingenus, creient que la plantilla de metges no havia de disminuir, ni mantenir-se, sinó augmentar. Una farmàcia tanca; "serà cosa de pocs dies". La situació pel que sembla , va prenent un caire indefinit. El pacient santvicentí, doblement pacient, va esperant. I els practicants? Hi ha la impressió, no gens vaga, sinó ben concreta, de que la plantilla de practicants també ha disminuït. I algun fet ocorregut no fa gaires dies ens fa arribar a la conclusió que ha Sant Vicenç no hi ha practicant d'urgència o de guàrdia. Posats a dir, i sense sortir-nos del tema, també la perplexitat de molts santvicentins apunta a l'existència dels mini ambulatori radicat a la zona esportiva i que no acaba de complir els múltiples serveis que podria. Raons? L'home del carrer en dona moltes i ben variades. Aquests són els fets. Al seu voltant, comentaris a mansalva. Que resulten ja esgotadors perquè la situació es va allargant massa. Hem dit tot el que ens fa mal. Es de esperar que algú ens donarà el diagnòstic. Almenys sabríem de quin mal hem de morir.

Aquest escrit a dalt esmentat es va redactar al número del 10 d'El Breny a l'any 1975, com a curiositat cal destacar que els temps passen i no en va "salut tinguéssim".

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet