|
TORNA L'INFERN
El malson dels incendis forestals ha tornat a fer-se realitat un cop
més a Sant Vicenç. De fet, era d'esperar. Feia ja massa temps d'aquell
fatídic incendi de 1985, que va arrasar 5.400 ha dels termes de Sant
Vicenç, Castellbell i el Pont de Vilomara. En aquella ocasió en va
quedar especialment afectada l'àrea de Vallhonesta. Des d'aleshores,
hem vist passar molt a prop incendis de gran magnitud com els de 1994
(44.000 ha) i 1998 (27.000 ha), tots dos a l'oest de la comarca. També
incendis de menys abast, però més propers, com els de 1986 i 1994 a
Montserrat (9.000 ha en total).
En realitat, els incendis a l'àrea mediterrània no són una novetat.
Fins a la dècada dels 80 eren un fenomen habitual, però una superfície
forestal molt inferior a l'actual i una població rural estable havien
permès fins aleshores una detecció més ràpida i una més difícil
propagació. És a partir d'aquesta dècada quan l'abandonament de les
àrees rurals provoca que els incendis comencin a mesurar-se per milers
d'hectàrees. En el cas concret de Sant Vicenç la transformació del
paisatge ha estat radical en poc més d'un segle. A mitjan segle XIX,
els conreus, majoritàriament la vinya, ocupaven un 47% del terme
municipal, mentre que en l'actualitat tan sols ocupen un 18%. Pel que
fa a la massa forestal, a mitjan segle XIX tan sols un 18% del terme
era bosc (unes 300 ha), mentre que en l'actualitat, després dels
incendis de 1985 i d'aquest estiu, que han devastat centenars
d'hectàrees, encara representa un 22% (unes 375 ha).
A Sant Vicenç l'incendi del dia 13 de juliol va cremar un total de
119,26 ha de terreny, el 7% del nostre terme municipal. Pel que fa
exclusivament a la massa forestal, el foc va calcinar 75,46 ha de
pinedes, un 16,6% de la superfície boscosa del municipi. Per
fer-nos-en una idea més clara, el foc va arrasar una superfície
arbrada equivalent a 150 camps de futbol. Dades aterridores, a les
quals encara cal sumar les 8 ha (5 de bosc) que van cremar prop de cal
Costa el 14 de juny, i les 15 ha (8,2 de bosc) que van cremar a Boades
el 23 de juliol.
Quant a l'incendi del 13 de juliol, si en directe les flamarades ja
ens van posar els pèls de punta, l'observació posterior de la zona
devastada resulta demolidora. L'aspecte desolador d'una muntanya que
fins ara oferia verdor i amabilitat resulta depriment. El Clot del
Tufau, el Serrat de la Beguda, la carena que separa les enclotades
valls que tracen les rieres de Castellet i de Marganell, constituïa
fins ara una la penúltima àrea boscosa de Sant Vicenç. Queden clapes
més o menys extenses, algunes de les quals a l'entorn immediat del
nucli urbà, com el bosquet de Sant Joan de Dalt. Són clapes
inconnexes, separades pels vials que trossegen el poble (autopista,
carreteres i línies ferroviàries), però d'altíssim valor ecològic i
paisatgístic. Després d'aquest paorós incendi, ja només ens queda
l'àrea inclosa al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, una
franja obagosa delimitada per la riera de Matarrodona i la carena del
Panissar, per on transcorre el camí ral de Barcelona a Manresa, amb el
cim de la Morella (639 m) en un extrem i Sant Jaume de Vallhonesta
(500 m) a l'altre. Els incendis que han assolat el sector nord-oest
del parc natural del passat dia 10 d'agost (Sant Llorenç Savall,
Monistrol de Calders...) alerten del perill extrem que corre la que a
partir d'ara és l'última reserva forestal santvicentina.
Podem fer-hi res? Tenim el clima que tenim, els estius prelitorals són
calorosos i secs, amb dies especialment propicis per a la propagació
de les flames i que fan molt difícil la lluita de bombers, ADF,
voluntaris, etc. Tampoc no podem fer gran cosa per evitar l'estupidesa
humana, que és capaç de cometre imprudències amb conseqüències molt
tràgiques. Segurament això és cert, però no és menys cert que, malgrat
tot, es poder fer coses per evitar o minimitzar desastres com els que
hem viscut darrerament. No diem res de nou, per exemple, si reclamem
més recursos tant per a la prevenció com per a l'extinció. De mica en
mica veiem com millora tant una cosa com l'altra i, de fet, els cossos
que han participat en les tasques d'extinció d'aquest estiu han
demostrat més rapidesa i millor coordinació que en anteriors incendis.
Però no n'hi ha prou. Cal una política forestal dirigida a la
sensibilització, partint de la base que preservació no vol dir
restricció, una acció decidida a favor de la valoració del bosc com a
espai natural, però també com a espai cultural. Protegir el medi
natural no s'aconsegueix tancant els ulls i abandonant-lo a la seva
sort, per molta placa de “parc natural” que s'hi posi. En aquest
sentit, el paper de les administracions superiors, encarregades de
legislar amb visió de conjunt, és fonamental. Però no serà mai prou
eficaç sense la complicitat de les administracions locals. Veient el
que ha passat, l'Ajuntament de Sant Vicenç no pot inhibir-se, ha de
buscar tot el suport possible, a dins i fora, per encarar el futur
immediat amb el convenciment que el poble no s'acaba al nucli urbà,
que no només s'ha de cuidar l'asfalt i les voreres.
Hem de començar a veure amb uns altres ulls l'entorn natural de Sant
Vicenç. La llarga tradició industrial del poble ens ha girat d'esquena
a un patrimoni de valor incontestable. D'una banda, cal fer ús dels
instruments legals de protecció que existeixen, promovent l'ampliació
dels límits del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac en el
sector de Vallhonesta (tenint en compte el seu extraordinari valor
històrico-artístic, la seva tradicional vinculació al parc natural, la
seva funció de corredor biològic, les possibilitats de crear-hi una
porta santvicentina del parc...) i l'ampliació de l'àrea de protecció
del Parc Natural de Montserrat (perquè arribi a l'àrea del serrat de
la Beguda i Balçamuller, amb l'aspiració que algun dia cobreixi també
el clot del Tufau). Alhora s'hauria de sol·licitar la inclusió de les
Muntanyes Russes en el Pla d'Espais d'Interès Natural (perfectament
justificada si es compara amb altres espais similars inclosos).
I perquè tot això tingui veritable sentit cal que de forma paral·lela
es faci un esforç per generar consciència patrimonial col·lectiva,
començant per la divulgació dels atractius paisatgístics, dels valors
faunístics, botànics i geològics, i actuant a favor de la conservació
dels vestigis de caràcter etnològic que acumula el nostre entorn. És
aquest darrer un element essencial per comprendre les característiques
i les transformacions que ha viscut el paisatge del nostre poble.
Tenim oblidat un patrimoni excepcional com l'arquitectura popular en
pedra seca (marges, parets, barraques de vinya...), amb solucions
tècniques ancestrals que han perdurat al llarg dels segles, com la
falsa cúpula de les barraques. La declaració d'aquest patrimoni com a
bé cultural d'interès local seria factible, tenint en compte que és
l'Ajuntament qui té la facultat de fer-ho. Com també es podria demanar
la declaració d'arbre monumental per l'impressionant roure que hi ha
al torrent del Rubió prop de Vallhonesta, si més no arbre d'interès
local, que això també es potestat única del Ple de l'Ajuntament. I en
estreta relació amb les empremtes arquitectòniques, hi ha també una
empremta intangible que s'està esvaint inexorablement i de forma
irrecuperable: la toponímia. Totes dues són testimoni de la
humanització del nostre paisatge i representen un patrimoni en vies
d'extinció. No fer-hi res és acceptar l'oblit sense remei d'una part
essencial del nostre passat.
Només quan entenguem que el paisatge de Sant Vicenç, interpretat i
modelat per la mà de l'home durant segles, a més dels valors naturals
que li són propis, acumula també valors culturals, serem conscients de
la necessitat urgent de preservar-lo de forma íntegra, no únicament
com a ecosistema, sinó també com a espai de referència per comprendre
la nostra història mil·lenària. |