|
EL PLA
D'EQUIPAMENTS SOCIOCULTURALS I LA PARTICIPACIÓ CIUTADANA
Amb “la intenció d'optimitzar i redefinir l'ús d'alguns dels espais
existents al poble per tal de millorar l'oferta sociocultural de la
vila”, l'Ajuntament va encarregar al Postgrau de Participació i
Desenvolupament Sostenible que organitzen conjuntament la Facultat de
Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de
Barcelona i l'Organisme Autònom Flor de Maig de la Diputació de
Barcelona, el desenvolupament d'un procés participatiu per a
l'elaboració del Pla d'Equipaments Socioculturals de Sant Vicenç. La
presentació pública del procés es va fer el 5 de febrer del 2002. A
partir d'aquell moment es va establir una metodologia de treball
basada en la implicació directa en la discussió de diferents sectors
socials, culturals i polítics del poble, es va fer un diagnòstic de la
situació i es va engegar un debat en forma de tallers participatius
que van analitzar els punts forts i els punts febles de l'activitat i
dels recursos socioculturals santvicentins, amb l'objectiu final de
presentar propostes d'acció consensuades per tots els grups implicats.
Les conclusions d'aquest estudi eren perfectament previsibles. La
primera i més important la necessitat urgent que el poble es doti d'un
equipament públic multifuncional a disposició de les entitats i obert
al conjunt de la ciutadania, és a dir, el centre cívic que des de ja
fa anys es reclama des del teixit associatiu santvicentí. També es
considera prioritària la necessitat de dotar la biblioteca de més
espai i recursos per a les activitats que organitza. La creació d'una
comissió que coordini i dinamitzi la vida sociocultural santvicentina
també es creu de gran utilitat. En aquest sentit també es veu
interessant la figura d'un tècnic municipal encarregat d'aquesta
dinamització. La potenciació dels mecanismes d'informació (El Breny i
l'Ull Viu), la creació d'un arxiu-museu, pressupostos participatius en
l'àmbit sociocultural, i l'aprofitament i recuperació dels espais
existents (places, pèrgoles, escoles, l'arxiu, els equipaments
esportius, l'Ateneu, les Escoles Velles i el teatre), són la resta de
propostes presentades. Res de nou, doncs.
Evidentment, que les conclusions fossin previsibles no resta mèrit al
treball realitzat per les quatre alumnes de la UAB, que han fet un
esforç important en el disseny i l'aplicació d'una metodologia de
procés de participació ciutadana. De fet, si les conclusions
obtingudes eren les que es preveien vol dir que el treball s'ha
ajustat totalment a la realitat. Igualment no deixa de ser interessant
veure com s'analitza una situació pròpia des de punts de vista externs
a la realitat santvicentina.
És per això que, feta la lectura de l'estudi, queda inevitablement un
cert regust amarg. En primer lloc, perquè es constata de forma
definitiva que les entitats ja fa temps que tenen raó quan es queixen
del mal estat de les infraestructures socioculturals del poble i de la
necessitat urgent de condicionar i crear espais adequats. Això ja
estava escrit l'any 1999, per tant en tres anys en l'únic que hem
avançat és que ara ja està escrit per partida doble. I en segon lloc,
perquè totes les veus alerten sobre la descoordinació i falta
d'interrelació entre les entitats. S'apel·la sovint a l'”esperit del
Mil·lenari”, advertint que no es pot deixar perdre la bona entesa que
hi va haver durant la preparació i realització del macroespectacle de
cloenda del Mil·lenari. És veritat, cal seguir en aquesta línia, però
també és veritat que l'actitud de les entitats no va canviar per art
de màgia quan se'ls va proposar participar en el muntatge Castellet,
memòria mil·lenària. El tarannà de les entitats, de fet, no ha canviat
mai. El que va canviar amb motiu del Mil·lenari va ser la implicació
de l'Ajuntament, en especial de la regidoria de Cultura, que va ser
absoluta i incondicional. Això i l'impuls professional d'una persona
que va saber dirigir amb encert tot el muntatge. Amb el compromís de
l'Ajuntament d'una banda i amb la professionalitat d'una altra,
l'”esperit del Mil·lenari” aflora sense cap més dificultat. La lliçó,
en tot cas, es va aprendre al març de l'any passat. La qüestió és,
doncs, que amb confiança i suport mutus els objectius són sempre
assolibles. Desconfiant els uns dels altres i abandonant les entitats
a la seva sort, no hi ha coordinació ni participació que valgui. I no
n'hi ha prou d'escoltar les propostes, com va passar fa tres anys. A
l'esforç s'ha de respondre amb esforç, i entre tots ja es decidirà si
la proposta és o no viable o si el moment és o no el més adequat.
Perquè els processos de participació ciutadana no només són
desitjables quan provenen de les institucions. Quan la iniciativa és
de la pròpia ciutadania, espontàniament organitzada, també mereix ser
tinguda en compte. Potser més i tot. En qualsevol cas, les
preocupacions, les idees i les propostes han de fluir necessàriament
en tots dos sentits, el veritable diàleg entre la ciutadania i els
càrrecs que la representen ha de perdurar més enllà del període
electoral. Si no és així no podem parlar de processos de participació
ciutadana. Si només una de les parts pot iniciar el diàleg, la
participació ciutadana perd el seu veritable sentit. Cap proposta no
pot qualificar-se de rebutjable, vingui de qui vingui, perquè
qualsevol diàleg és interessant si s'inicia amb la intenció d'impulsar
un debat públic.
És per això que les entitats no poden oblidar que la proposta que van
presentar l'any 1999 per trobar una solució a la greu mancança
d'equipaments socioculturals quedés arraconada a l'espera, segons
sembla, d'un millor moment. És també cert que els ajuntaments no
disposen dels recursos econòmics i de les competències que molt sovint
els convindria per tirar endavant els seus projectes o per donar
resposta immediata a les exigències populars. Però la falta de
recursos no ha de servir en cap cas d'excusa per defugir el debat. Al
contrari, la falta de recursos i les dificultats que això comporta han
de ser públicament exposats, només així els ciutadans sabran entendre
l'esforç que representa i els obstacles que cal salvar perquè
qualsevol iniciativa, provingui d'on provingui, arribi a fer-se
realitat. |