VICENTA FIGUERAS PLADELLORENS

Vicenta Figueras Pladellorens li ha tocat omplir l'espai d'El Breny dedicat a Coses de l'Esplai. La Vicenta comença dient-nos que va néixer al Barri de la Farinera, a la carretera de Manresa número 81 el dia 10 d'abril de l'any 1937.

Vicenta, digue'ns alguna cosa dels teus pares.
Els pares es deien Antoni i Rosa. La mare va venir de Vallhonesta, de Cal Martí. El pare era de Sant Vicenç de Castellet.

Quan els vares perdre?
La mare va morir l'any 1992 i el pare a l'any 1993. Es van portar poca diferència de temps l'un de l'altre.

Quina feina feien els pares?
El pare, a més de fer de pagès, havia fet una bona temporada d'escombriaire del poble. També, temps enrera també havia fet de barquer, passant la gent de la Farinera al poble i del poble a la Farinera. Això ho feia quan no hi havia pont i la palanca estava inutilitzada perquè, llavors, el riu baixava amb molta més aigua que ara. Recordo que la barca se li va cremar en un incendi al paller on la tenia guardada. La mare, feia les feines de casa i treballava a la fàbrica.

Quants germans o germanes tens Vicenta?
Tinc una germana que es diu Montserrat. És vídua i té dos fills, un noi i una noia. La noia es diu Rosa i treballa al Consell Comarcal a la Bisbal de l'Empordà. El noi es diu Antoni i és arquitecte.

De l'escola que ens pots explicar?
Recordo que havia anat a les Germanes Dominiques quan tenien l'escola al carrer Maria Gimferrer. Després vaig aprendre a cosir amb la Lola Bosch. Tot això fins que vaig entrar a treballar quan tenia 18 anys a la fàbrica de Cal Manent on hi vaig estar treballant als telers. Primer com aprenenta i acabant fent de teixidora fins que em vaig casar als 20 anys.

Quan anaves a l'escola, havies d'anar i venir de l'altre costat del poble plogués o nevés?
Ja t'ho pots pensar. No teníem una altra solució. Com tants altres veïns de la Farinera que encara ho continuen fent. Alguns ja tenen mitjà de transport per no venir a peu, però llavors no hi havia tan trànsit a la carretera com ara.

Ja sabem que estàs casada amb en Joan Codina, recordes el dia del vostre casament?
Ens vàrem casar el dia 30 d'abril de l'any 1958 a l'Església de Sant Vicenç de Castellet.

Vau estar molt temps festejant?
Més o menys un any i mig.

Quants fills teniu?
Un noi que es diu Josep i que està casat amb la Isabel Fànega, que va venir d'Òdena, un poblet al costat d'Igualada. Tenen un fill que es diu Marc que ja té 12 anys i està estudiant a l'Institut de Sant Vicenç.

La qual cosa vol dir que teniu un net. Per molts anys a tots plegats, pares i iaios. On treballen en Joan i la Isabel?
Com que el Joan i una servidora ja estem retirats, es fan càrrec del negoci del Bar Restaurant Cal Codina.

Explica'ns alguna cosa del Bar Codina. Per la gent gran, tenim el record de la taverna de Ca La Pepa. Jo de jove, també el freqüentava per passar l'estona i fer el vermut amb quatre olives amb pinyol. La cosa no donava per més.
Quan vaig entrar jo encara era Ca La Pepa. Però com que el Joan i jo érem joves i amb ganes de treballar, aviat li vam canviar la fesomia perquè les circumstàncies ens ho demanaven i perquè a la vida s'ha de seguir el ritme que marca la situació. De moment, la sogra es va espantar una mica perquè veia tot un enrenou amb tot el que li vam proposar. Però va acceptar i a més a més, la Pepa per mi va ser com una segona mare. Ens vàrem entendre sempre molt bé en tots els sentits.

Resultant, que vàreu renovar el bar i el Joan tenia el servei de taxi.
El servei de taxi ja feia molts anys que el tenia el Joan. Penso que va ser el primer taxi, o un dels primers a Sant Vicenç. Com que el Joan encara no tenia el carnet de conduir, li portava el taxi el Jaume, el mecànic fins que va tenir el permís. Va fer de taxista durant una quarantena d'anys. A més a més, m'ajudava al bar.
Primer, ho vam instal·lar com a sistema "frankfurt", però després es va animar la cosa i ja fèiem entrepans de tot tipus. Com que venien molts ferroviaris a fer el vermut es van acostumar a que els fessin menjars casolans i la cosa es va anar animant i com que teníem ganes de treballar vàrem tenir molta feina. També es va anar acostumant a venir la gent de les fàbriques. Així doncs, que ens vam veure obligats a fer-hi unes reformes per fer-ho una mica més gran. No massa perquè el local no ho permetia. Després ho vam convertir en restaurant per evitar problemes i fer les coses ben fetes. Totes aquestes variacions les vam fer entre els anys 1970 i 1980. Gràcies a Déu sempre hem tingut feina, unes temporades més que altres, però no ens podem queixar.

Segur, que tenir el mercat del divendres a davant, també promourà més treball. Cert?
Sempre donen més feina al haver-hi més moviment de personal.

Alguna cosa o detall rellevant per explicar durant aquests anys?
No és per dir-ho, però a casa nostra, al Bar Codina, encara que sigui petit i modest ha vingut a menjar l'alcalde de Sabadell, el senyor Colom, el senyor Duran i Lleida, el senyor Joan Ribó, el senyor Trias, el senyor Joan Hortalà,... i d'altres de menys rellevància. Els Mossos d'Esquadra també el freqüentaven molt sovint. En fi, teníem unes visites que ens posaven en algun compromís, però en realitat són unes persones com nosaltres i que sabem comprendre.

Algun cas per explicar o anècdota?
Un cas que no hem sabut com podia haver acabat. Un dia després d'haver tancat, ens vàrem posar a sopar i quan vam acabar, juntament amb les cambreres que ens ajudaven, vam sentir al carrer i davant de la nostra porta com una mena de xerrameca en veu baixa que no ens va fer gaire gràcia. Vam pujar a dalt del balcó ben poc a poc per veure qui hi havia i ens va semblar sentir que deien: "Quan obrin i surtin ja serà l'hora". Vàrem pensar que alguna cosa portaven de cap. Sense pensar-nos-ho dues vegades vam trucar als Mossos d'Esquadra. Van venir i els van fer fora de la plaça. Vam pensar moltes coses, però el cas és que no ens va fer gràcia aquella mena de "reunió" a davant de la porta esperant que obríssim per sortir nosaltres o entrar ells.

Vas notar molt canvi de treballadora de la fàbrica a fer de dependenta o mestressa d'un bar?
De moment, sí que va ser un canvi molt gros per a mi. Però com que la Pepa em va acceptar molt bé i al ser joves i acabats de casar amb en Joan, tot es va posar sobre rodes com s'acostuma a dir, quan una cosa marxa bé.

Pots dir-me quan es van morir els teus sogres?
L'avi Joan ja fa uns 40 anys i la Pepa en fa 19. Encara que fossin els sogres ho vaig sentir molt perquè eren molt bones persones. No és per fer la pilota sinó la realitat.

Què ens pots explicar de l'Esplai?
Actualment, poca cosa. Encara que el Joan i jo som socis no el freqüentem gaire perquè ens agrada sortir a viatjar amb el cotxe i jo tinc algunes activitats a fer com el ioga, la pintura, passejar, viatjar,... Perquè la feina que fèiem, com que l'hem feta amb ganes i ha necessitat molts dies i hores ficat dintre d'un bar ara ens agrada molt sortir. L'Esplai penso que és una cosa molt bonica per a la gent gran.
El que us puc explicar de l'Esplai, és que quan es va inaugurar, l'alcalde ens va proposar que preparéssim el dinar per la celebració i així ho vam fer amb la col·laboració d'altres persones vam fer el servei a tots els convidats amb motiu de la inauguració de l'Esplai, que crec que ja fa uns 19 anys i m'agradaria que publiquéssiu la foto de l'esdeveniment, ja que tractem de l'Esplai.

Penso que es podrà fer, ja que com dius és una foto que pertany a Coses de l'Esplai. Ara et dic que hem de tancar el bloc de notes i penso que com els altres agradarà als lectors la teva explicada. Per tant, només em queda donar-te les gràcies per la teva col·laboració a Coses de l'Esplai a les pàgines d'El Breny. Moltes gràcies Vicenta.

ESTEVE LAFONT