AQUELL ONZE DE SETEMBRE
Hem
celebrat un any més l'Onze de Setembre, una diada malaguanyada perquè,
després d'uns anys deixant que la falç es rovelli, els catalans l'hem
lliurada finalment al poder globalitzador dels ianquis, perquè la
reciclin i en facin míssils, ara que en necessitaran una bona pila per
destruir can Hussein.
Felip V, des de la seva tomba, deu haver quedat ben aixafat en veure
com la seva campanya furibundament anticatalana de 1714 perd
protagonisme a favor de l'imperi de l'hamburguesa. Això no li
perdonarà mai de la vida al seu alumne avantatjat Aznar, perquè ja no
podrà petar-se de riure i emborratxar-se amb vi ranci veient com els
catalans es lamenten del seu destí, sense poder-se desenganxar de les
faldilles de la mare pàtria, més espanyolíssima que mai. L'infidel Bin
Laden li ha esgarriat la festa. Ara els catalans ploraran per
Manhattan i ja ningú no se'n recordarà d'aquell memorable setge
borbònic a Barcelona, que va acabar deixant fora de combat Casanova,
Villaroel, Moragues i companyia per no voler sotmetre's a les lleis de
l'ampla Castella.
La història ja té aquestes coses. L'11 de setembre de 1714 Barcelona,
prèviament assetjada i bombardejada, era assaltada per les tropes
borbòniques, dirigides pel duc de Berwick, posant fi així a la guerra
de Successió. El decret de Nova Planta acabava sotmetent-nos i
humiliant-nos encara més. Milers de catalans havien mort defensant la
llibertat del seu país. Cap govern no va oferir en aquells moments la
seva solidaritat a Catalunya, ni tan sols les potències internacionals
que en principi s'havien arrenglerat amb la corona catalano-aragonesa
(Àustria, Anglaterra, Portugal,...). Deixats de la mà de Déu i
subjugats pel poder botifler. Pels segles dels segles.
La data, per tant, tenia tots els números per esdevenir simbòlica.
Rememorar i comprendre els fets de l'11 de setembre de 1714 ajuda a
entendre el present en què vivim. Només cal fer una mica de memòria
per entendre per què, després d'anys i panys, encara en una banda
afloren sentiments de victòria i en una altra sentiments de derrota.
Els uns reivindiquen el dret de conquesta i els altres llibertat. Per
això l'any 1977, soferts 40 anys de dictadura, un milió de catalans es
van manifestar a Barcelona reclamant el que és normal que un poble
reclami: respecte als seus drets.
Des
de Sant Vicenç, com des de qualsevol altre poble de Catalunya, aquella
Diada es va viure amb veritable entusiasme. L'ambient era propici, hi
havia hagut eleccions i arreu es respirava fervor democràtic. Ja els
anys anteriors Sant Vicenç havia organitzat la Mostra de la Cançó dels
Països Catalans, amb actuacions de luxe (Nel·lo Sorribes, Marina
Rossell, Celdoni Fonoll...), l'Ateneu havia acollit conferències de
partits polítics que fins llavors només havien pogut actuar
clandestinament (PSC, CDC, ERC, PSUC), l'Assemblea Democràtica Local
es trobava en plena activitat, es reclamava la catalanització de la
senyalització pública, etc.
Vint-i-cinc anys després, la Diada es continua commemorant, però les
diades d'avui en dia ja no són reivindicatives, ara són populars. En
lloc de la Mostra de la Cançó hi ha una botifarrada popular, en lloc
de conferències polítiques a l'Ateneu hi ha una cercavila popular, la
data ja no suggereix reivindicacions ni mobilitzacions. Tot és
popular, això sí, ben popular.
És evident que els temps han canviat, i mentrestant la Diada Nacional
de Catalunya s'ha anat convertint en un simple dia en vermell al
calendari. Si fa bo, cap a la platja a gastar les últimes gotes de
bronzejador; si plou, a la muntanya a omplir el cistell de bolets; si
no fa sol ni ha plogut prou perquè hi hagi bolets, una pel•li de vídeo
i a dormir d'hora que demà és sant Torne-m'hi. Poca cosa més, a part
de les ofrenes, les sardanes i els partits discutint-se per veure qui
és més patriota. Mentrestant, des de Madrid la majoria absolutista
s'ho passa d'allò més bé fent anar la tisora. La fórmula ha funcionat
a la perfecció, porten vint-i-cinc anys subministrant-nos de franc un
fabulós còctel digestiu d'amnèsia, immobilisme i superficialitat,
ideal per pair bé la mediocritat i la indecència que ens empassem cada
dia.
Vint-i-cinc anys després de la famosa "manifestació del milió", aquell
cafè que ens van servir des de Madrid està tan descafeïnat i aigualit
que no estimula el més mínim. Llavors semblava que l'aroma intens i
poderós que desprenia seria capaç d'engrescar una societat que veia la
llum després de quaranta anys d'un règim funest i opressor. Avui en
dia ni el Red Bull no ens dóna ales.
|