|
Si voleu, podeu deixar els vostres contes indicant que és per la secció "L'Hora del Conte" a l'Apartat de Correus núm. 2, a l'adreça electrònica elbreny@elbreny.com, a la Biblioteca Popular o bé a qualsevol membre del Col·lectiu El Breny.
365 LÍNIES DE PASSIÓ Va prémer el botó com tantes vegades havia fet, sense gaire força per no perdre energies innecessàries. La pantalla del televisor es va omplir de colors llampants que formaven múltiples laberints, capaços, fins i tot, de trastocar el cervell més calculador. En el cantó inferior dret d'aquella imatge tant destructiva, el temps anava caient amb una angoixant lentitud; ell, assegut ja davant l'estúpida caixa, esperava l'inici del primer programa de la jornada. Per fi va aparèixer, puntual com cada dia, el símbol del programa i tot seguit aquella cançó tan repetida i escoltada dia rera dia; aquella melodia que tant l'emocionava i que diàriament anunciava una intensa jornada davant el televisor. Un somriure de tranquil·litat, com el d'aquell qui ha realitzat el seu major desig, va aparèixer en el rostre. Una presentadora d'informatius, d'aquelles que sol equivocar-se i quedar bocabadada sense saber que dir , va treure el cap. Ell estava exaltat davant aquesta diària presència. No la va escoltar, ell volia mirar. La presentadora va obrir una llarga i avorrida jornada que acabava de començar; ella informà de coses quotidianes, que ja no despertaven l'interès d'ell: atemptats a Israel, al Caixmir i, és clar, al País Basc, eren el centre de l'informatiu. Després es feu una referència breu, és clar, de l'accident d'un avió iraquià i de les manifestacions d'unes quantes dones agredides pels seus companys. Sense fer cas d'aquestes ximpleries que omplien la pantalla, allargà la mà, la tornà a allargar altre cop, i un altre, fins que amb un esforç no gaire típic en ell, aconseguí rascar amb la punta dels dits l'aparell de comandament a distància que es trobava al lloc on ahir el va deixar. De mica en mica, i sempre amb la punta dels dits, l'acostà fins que el va poder agafar. Apretà un dels molts botons presents a l'aparell i el televisor va canviar el canal. Aparegueren ara a la pantalla uns quants d'aquells polítics grassonets i suats discutint sobre qui sap quina llei. Li va fer gràcia veure les persones que feia poc i sense saber per què (potser per haver-los vist per televisió), havia votat. Fins i tot va deixar anar una riallada quan va veure uns polítics dormint, uns altres xerrant amb el del darrere i uns altres llegint les xafarderies en una revista del cor sobre el polític del costat. Finalment, atabalat per la llarga, pesada, avorrida i incomprensible perforació enutjosa va canviar de canal, amb una bufada de satisfacció. Aparegué ara un d'aquells programes culturals que fan baixar l'índex d'audiència, però a ell no li va importar, estava orgullós de considerar-se un dels millors teleadictes del món. El programa feia un repàs a les escasses agrupacions culturals que hi ha al país, a la crisi que pateixen i, per acabar, a l'estadística de les societats culturals que es desfeien. Finalment, per molt teleadicte que es considerés no va poder aguantar més i canvià de nou de canal. Aparegué ara, altre cop, un dels catastròfics informatius fent un repàs a les quotidianes desgràcies mundials. Ara, però, la notícia central era una de les ja tradicionals desgràcies d'un Barça triomfant, i en segon terme els atemptats a Israel, al Caixmir i a Euskadi, l'accident sense supervivents de l'avió iraquià i la manifestació reprimida i castigada d'unes dones agredides en algun llunyà racó del país. Canvià novament de canal i va aparèixer ara aquella pel·lícula tan repetida, tan vella, tan gastada, tan odiada i tan en blanc i negre. Enfadat, va pensar en connectar el nou aparell de DVD. Agafà amb la mà una cistelleta de nous i n'agafà una. Es posà la mà davant l'ull i apuntà. Llançà la nou al DVD, però no va aconseguir l'objectiu de tocar el botó per connectar-lo. La nou tocà el cantó dret de l'aparell i caigué a terra, al costat de les llançades els dies anteriors. A veure si demà, per fi, recordava acostar el comandament a distància del DVD. No va ser fins al dotzè llançament que aconseguí connectar l'aparell. Passà una pel·lícula que ja es trobava dins l'aparell des del dia anterior, i d'aquest dia posada del dia anterior, i d'aquest de l'altre, i d'aquest de l'altre, i de l'altre, i de l'altre, i de l'altre, i de l'altre... Quan agafés el comandament també hauria de canviar la pel·lícula. Es repetien les escenes tantes vegades vistes, les conversacions tantes vegades escoltades i els personatges tan coneguts. Fins i tots ell repetia els diàlegs abans que els propis actors de la pel·lícula els diguessin. Cansat, però alhora content i satisfet, de repetir sense cap errada el diàleg, desconnectà el DVD (ara havia encertat amb la nou a la primera) i tornà com un drogaaddicte a la recerca de la droga, a canviar de canals i de programes, de qualsevol programa. Davant els seus ulls passaren absurds concursos, estúpids magazines, esports sense qualitat, fulletons llagrimosos, innecessaris documentals, persones tancades i des de càmeres observades i altre cop els catastròfics informatius. Tornava a donar-se importància a les desgràcies i insatisfaccions que causava el Barça, als atemptats a Israel, al Caixmir, a Euskadi i als recents de Colòmbia, França i Afganistan. S'informava altre cop d'un nou fracàs en les relacions comercials entre Europa i els Estats Units i, per acabar, es donava la culpa al vent de l'accident d'un avió iraquià i es veien les imatges del funeral d'una dona morta pel seu marit en un petit poble d'un racó llunyà del país. De cop, res, la pantalla s'ompli de neu. La seva fidel companyia s'havia tallat. Potser era hora d'anar a dormir. S'acostà al televisor, l'acaricià suaument amb una expressió d'afecte i, amb delicadesa, el desendollà. L'agafà amb tendresa i anaren plegats a dormir, a esperar l'arribada d'una nova jornada de mútua relació amorosa. |
Com haureu notat en aquests últims números hem pogut llegir tota una
sèrie de contes que hem escrit des de la nostra redacció. Des d'aquí
us volem animar a que vosaltres mateixos inventeu i creeu un conte o
una història.