|
AMB LA MÀ ESTESA,
AMB EL BRAÇ ENLAIRE
És dur haver-ho d'admetre, però la realitat és així de crua. Sant
Vicenç ha posat en escena en pocs dies el millor i el pitjor
espectacle que podia crear. S'ha mostrat amable i oberta, orgullosa i
acollidora. Però també s'ha deixat veure brandant l'espasa més
repulsiva, proferint consignes d'odi demencials. Tots plegats hem
pogut adonar-nos, avergonyits i decebuts, que la realitat és
contradictòria i incomprensible. Lluitem per avançar, per anar
endavant, però pel camí no només topem amb els obstacles més o menys
franquejables. També trobem qui va en sentit contrari, disposat a
empènyer enrera, un obstacle infranquejable del tot, perquè de fet no
es tracta pròpiament d'un obstacle, es tracta d'una força permanent
que desgasta i desmoralitza. El progrés o la regressió d'una societat
depèn de l'acció d'aquestes dues forces oposades. Sempre anem endavant
i sempre anem endarrera. Per això no totes les vegades que ens mirem
al mirall veiem la nostra cara amable, no sempre ens veiem amb la mà
estesa. De vegades també veiem la nostra cara abominable, de vegades
també ens veiem amb el braç enlaire.
El 24 de març Sant Vicenç posava punt i final a la celebració del seu
mil•lenari. Dalt de l'escenari tot un poble, orgullós del seu caràcter
obert i integrador, s'abraçava mirant cap al futur amb il•lusió.
Poques setmanes després, el 14 de juny, la violència gratuïta es
desfermava sense sentit, com sempre. El súmmum de la ignorància, de la
inutilitat ens empenyia cap enrera. Alguns individus del poble han
traït aquells trets essencials que ens identifiquen.
Després han arribat les conseqüències: l'acció policial, les
detencions, les declaracions, les amenaces, les manifestacions...
massa de tot, una bomba que ens ha esclatat a les mans. Els mitjans de
comunicació que amb prou feines van dir alguna cosa del muntatge que
va cloure el mil•lenari, ara han omplert pàgines i més pàgines d'atacs
racistes, de detencions a tort i a dret, de declaracions d'uns i
altres, de comentaris d'”experts” que no saben ubicar Sant Vicenç en
un mapa, però que coneixen a la perfecció les seves particularitats
socials. Rius de tinta, de la més negra que han trobat, per enfosquir
la imatge d'un poble que unes setmanes enrera es mostrava obert de
braços a tothom. Però els braços oberts no venen diaris, no augmenten
l'audiència dels telenotícies. La llibertat de premsa és sagrada, i
nosaltres som els primers a defensar-la. Llàstima que per llibertat de
premsa s'entengui massa sovint una altra cosa que res no té a veure
amb la informació rigorosa i imparcial.
Però no són els qui han volgut fer estelles de l'arbre caigut els
culpables dels fets ocorreguts. Cal no oblidar-ho. Tot i que cadascú
en treu el profit que creu més convenient, fregant de vegades la línia
de la immoralitat, els veritables responsables de tot plegat són els
qui han decidit prendre's la justícia per la seva mà, atemptant
deliberadament contra la vida d'una família sencera. Respectant en tot
moment la presumpció d'innocència, el fet evident és que un grup de
persones van apallissar una altra persona. Això és terrible i del tot
condemnable. En aquesta ocasió, a més a més, ha estat especialment
lamentable i vergonyós que s'hagin adduït “interessos personals” per
desautoritzar una veu de condemna que justament és la més necessària i
autoritzada de totes. Aquest malvat decantament cap la personalització
no és res més que una demostració de feblesa argumental.
Cal deixar ara que la Justícia actuï. I de portes endintre cal fer
esforços per trobar els camins de l'entesa. Si més no, per trobar
formes de calmar els ànims. Es tracta de fer veure a totes les parts,
implicades o no, que la violència només genera violència, que cal
confiar en el raonament de la paraula i deixar de banda el raonament
dels punys. I cal invertir en pedagogia. A les escoles i sobretot dins
de les famílies. N'hi ha que, sense adonar-se'n, sembren la llavor de
l'odi. Després és pràcticament impossible desfer-se'n. A tothom li ha
de quedar clar que una societat que vol progressar no pot consentir
que les diferències, siguin per les raons que siguin, s'hagin de
resoldre amb còctels molotov. I a qui més clar ha de quedar és als qui
utilitzen raons de procedència per justificar ajusticiaments
sumaríssims. A aquests els hauríem d'haver regalat entrades per a
l'espectacle del mil•lenari. Potser així s'haurien adonat una vegada
per totes que en un poble com Sant Vicenç parlar de propis i estranys,
d'autòctons i de forans, és insostenible i absurd. Ara més que mai hem
de tenir claríssim que els mil d'anys d'història de Sant Vicenç,
aquests mil anys que ens obren la porta del futur, no s'han escrit amb
un únic color ni en un únic idioma.
|