Les Coses de l'Esplai


MARIA FERNÁNDEZ AYMAR

Maria Fernández AymarÉs la Maria Fernández Aymar la sòcia de l'Esplai que ens explicarà alguna cosa de la seva vida. Maria, lloc i dia en què vares néixer?
Vaig néixer el 31 de juliol de l'any 1929, a Sant Vicenç de Castellet, a un pis del carrer Sant Joan, a la casa propietat de ca la Caterina. Quan tenia dos anys vàrem anar a viure al carrer Gran nº 86, on vaig estar vivint fins el dia que em vaig casar amb el Ton. Actualment estic amb la meva mare, a cal Cotoliu, com és conegut el carrer Dr. Trias nº 10. 

Dels teus pares, què has de dir-me?
El pare es deia Severiano i treballava a la RENFE fent de maquinista, es va morir bastant jove, el dia 5 de març de l'any 1950, ara fa 52 anys. Va morir d'una cosa que actualment segur que no s'hagués mort, una perforació d'estómac. La mare es diu Rosa i gràcies a deu encara estem juntes, ja n'ha fet cent, i és molt a prop de fer-ne cent un. No és que estigui gaire eixerida amb les idees però encara va fent, pau i que duri, perquè després de tot és una companyia per a mi. 

Quants germans Maria?
Un germà que es deia Josep Maria i morí el 31 de novembre de l'any 1997. Tenia 71 anys. 

Ja sabem que estaves casada amb el Ton de cal Cotoliu, explica'ns alguna cosa del teu home. 
El Ton es deia de cal Cotoliu perquè el sobrenom venia de la seva mare, la Cotoliua. Ell era de la família dels Codina, que per cert, eren uns quants germans. Si mal no recordo hi havia el pare del Ton, el Magí de cal Conxaire, el Joan de ca la Pepa, el manc de la carretera, perquè vivia a la carretera ara av. Secretari Canal, una germana la mare d'en Pere Guàrdia i el sastre Guardia, i em sembla que encara n'hi havia algun altre però no ho sé amb certesa. Fos per el que fos tots eren més coneguts per el renom de les seves dones que per ells mateixos. 

Ja que parlem dels iaios, de què li venia a la teva mare el sobrenom de la "Cotoliua"?
Segons he sabut, els pares de la sogra varen venir de Sant Salvador de Guardiola, i el pare havia venut cacauets a la porta del Cine. Varen anar a viure a les Roques on encara hi ha la casa de cal Cotoliu, igual passa a Sant Salvador de Guardiola, que encara existeix la casa. 

Quan et vas casar amb el Ton?
Ens vàrem casar el 30 de novembre del 1956, a l'església de Sant Vicenç, i ens va casar mossèn Josep. 

El festeig va ser curt o llarg?
Llarg, llarguíssim, vàrem festejar més de deu anys, un festeig que per aquella època va ser pesat i avorrit. Ens veiem dos cops per setmana i el diumenge a jugar a cartes a casa amb la família i després visitant les tietes, això sí, sempre acompanyats de la mare. Llavors era molt diferent que ara, ara hi ha més llibertat però també s'ha de dir que n'hi ha alguns que es passen, no tots. 

Maria, fills no n'heu tingut, veritat?
Per sort o per desgràcia no els vàrem conèixer. 

Quan es va morir el Ton?
Es morí el 9 d'agost de l'any 1998, va tenir una vellesa, tampoc tan vellesa, molt conflictiva per motius de salut. Va començar la seva "penitència" l'any 1955, quan va tenir la primera embòlia, i cada any, sense passar-ne un, li repetia altre vegada. Això l'anava posant cada vegada amb una situació més crítica amb la seva salut. De totes maneres va morir per problemes amb l'estómac ja que no va poder resistit tanta medicació. 

Tornem a tu, Maria. Vas anar a l'escola?
Havia anat als Nacionals, amb Doña Montse, i crec que també amb el senyor Bigata, i de repàs particular amb Doña Mercedes. Desprès vaig passar a la Acadèmia Central a Manresa i havíem de fer els exàmens a Barcelona. 

Quina feina has fet de treballadora?
Quan tenia 20 anys vaig entrar a treballar a la Fabriqueta, al despatx, que estava treballant amb en Joan Grau, el Puigdellívol i la M. Teresa Lladó. Vaig estar-hi treballant sis anys fins que vaig casar-me. Llavors vaig quedar-me a fer la feina de la comptabilitat a casa ja que el Ton traficava amb vehicles de transport i taxi. 

Com anava tot això del transport en aquell temps, tampoc no tan llunyà, però de segur molt diferent d'ara?
Teníem molta feina i molts problemes, principalment econòmics, no teníem mai un duro per disfrutar, sempre eren per la feina, encara que tampoc teníem temps per gastar-los amb diversió. Havíem arribat a tenir cinc camions, dos autocars i un taxi, un dels autocars era molt conegut a Sant Vicenç ja que portava els treballadors i treballadores a Cal Serra. L'altre autocar es pot dir que només treballava els diumenges fent viatges, i el taxi no parava quiet, tenia una colla de desplaçaments ja programats. A més de portar el personal a Cal Serra, també havíem anat als Carburos, al Col·legi d'Ampans a Manresa, etc. Cada dia a les cinc del matí els despertadors ja es posaven amb marxa, es posaven perquè en teníem dos, per no fer tard, això contant que no es presentés algú "extra" a la nit, va durar uns anys que no era viure. Teníem molts diners amb joc però no per gastar-los amb d'altres coses que no fossin per la feina. Recordo que l'últim autocar ens va costar vint milions de pessetes, i un tractor, el camió que arrossega la caixa ja valien cinc de milions, a tot això calia afegir les despeses del gas-oil, avaries, setmanades , assegurances, i d'altres casos que es presenten. Tot això per no viure massa bé, en especial el Ton, però la vida ja comporta aquestes coses problemàtiques, si no d'una manera d'un altre. Per els camions teníem xofers que anaven per tot Catalunya i allà on es presentava. 

Alguna anècdota o cas per explicar durant l'etapa de transportistes?
En podríem fer un llibre com la Bíblia més o menys, però te'n diré un parell de bastant curioses, per dir-ho d'alguna manera. Fent un viatge, el nostre camió li varen prendre la càrrega que portava, una carrega de vídeos, mentre el xofer dormia dins la cabina. El va despertar la Guardia Civil que havia estat alertada per els veïns que varen presenciar la "feina". Per sort la càrrega estava assegurada per l'empresa, i nosaltres només vàrem perdre el treball del transport a banda dels inconvenients. Un cas una mica estrany que no se n'adonés que estaven remenant la part del darrera del camió, i també, un cas per pensar una mica el que havia passat. Un altre va ser que normalment, quant surt un camió, i crec que ara es igual, sempre es procura trobar càrrega per el viatge de tornada. En teníem un que rarament trobava càrrega per tornar, tornava de vuit i a més quasi sempre donava les culpes de la tardança a les avaries. El què passava és que es feia el viatge per al seu compte, posant nosaltres el gas-oil, el camió i la setmanada. Tot això d'exemple o bé amb casos de mes relleu, acompanyats de factures amanyades dels restaurants, avaries per el camí, etc. Això va comportar problemes econòmics durant uns anys de molt neguit, fins que varen decidir plegar. Quant vàrem treure el negoci va ser quan vam arreplegar alguns cèntims, que la majoria han servit per pagar medecines, ja poc vàrem poder disfrutar-ho amb tranquil·litat, què hi farem, la cosa a anat així. El mateix ha passat amb les terres dels pares del Ton, fins que no ens les vàrem treure, sempre hi vam tenir problemes. 

Maria a tothom li surten problemes, però si hi ha algun sentiment, es passen d'una altre manera que si n'hi ha. El millor és que segons quines coses no passessin, la felicitat complerta no existeix. De segur que aniríem omplint pàgines, però hem d'acabar. Digue'm alguna cosa de l'Esplai. 
Que en som sòcies la mare i jo, i que el Ton també ho era. Hi va passar moltes estones i s'hi trobava molt bé a pesar de la situació amb què es trobava. A la mare ja l'hi han fet dos homenatges per la seva edat i també està molt contenta. Jo vaig ser sis anys dins la junta, tres de comptable i tres de Presidenta, actualment canto a la coral quant puc anar-hi i també havia jugat a la petaca, en fi, hi he fet una mica de tot el que es pot fer amb moralitat i bona fe, pau i que duri per tota la gent gran del poble. 

Maria, moltes gràcies per la teva explicada i llàstima que no podem posar més coses ja que de ben segur en tens moltes més. En nom d' El Breny, l'Esplai, i d'un servidor altre vegada gràcies.

Esteve Lafont

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet