1. FOTO PER RECORDAR (Esteve Lafont)

2. L'ARBRE (Esteve Lafont)

3. POESIA (Francesc Machado i Carme Icart)

Bastants anys enrera la gent del poble teníem per distracció els diumenges, alguna que altra festa, ball, cinema, futbol, i també teatre. El teatre era "casolà", vull dir, posat en escena per aficionats del poble, uns representaven comèdia i d’altres drames, cadascun amb la seva modalitat ho feien molt bé.

Actualment també hi ha aficionats que ho fan molt bé, però de teatre se’n representa poques vegades, quasi segur que el motiu és perquè tampoc s’hi va massa, al teatre. Ara tenim molta televisió i el cotxe per marxar del poble.

El present comentari es fa amb motiu de la publicació de la foto del "Fati" i el "Prim", és de la manera que coneixíem l’Stan Laurel i l’Oliver Hardy, molt populars en aquella època. Els d’aquesta fotografia són santvicentins, que també varen saber fer riure la gent. Segur que molta gent gran els recordarà. Pels que no els recordin, i perquè tothom sàpiga qui són o havien estat, el "Prim", Stan Laurel, era en Francesc Lluc, el pare de la Rosario de cal Aguado i el "Fati", Oliver Hardy, el representava en Quico Morera, una altre persona també molt coneguda per el poble.

La foto va ser feta amb motiu d’una representació a l’Ateneu, no es pot detallar la data de la mateixa per no tenir-ne constància. Amb motiu de la publicació d’aquesta foto, El Breny els dedica un homenatge pòstum perquè en aquells moments varen saber donar als santvicentins uns moments d’alegria amb els seus acudits.

ES.LA.RI.

Es diu que de l’arbre caigut se’n fan estelles, a Sant Vicenç podem dir que no sempre és veritat. Al poble en tenim un que se li va salvar la vida i no es varen fer estelles. A la plaça de l’Ajuntament tenim quatre plataners que envolten la font, un d’aquests quatre, quan encara era molt jove (el cas va passar farà uns 65 anys més o menys), va patir un greu accident. Passava un carro per el seu costat i amb el botó de la roda el va agafar i el va esqueixar, deixant-lo penjant per la meitat, semblava que s’havia d’arrancar i plantar-ne un altre al seu lloc. Doncs no. Un grupet de veïns que varen presenciar l’accident varen buscar una solució per mirar de salvar-lo, el van adreçar amb cordes, draps i fang, i li van fer el que en termes sanitaris se’n diu "un enguixat", els que fan els metges quan una persona es trenca un braç o una cama, només que els metges ho fan amb guix. A causa de l’operació l’arbre va resistir l’accident i encara està entre nosaltres.

Entre els santvicentins que varen portar a terme "l’operació" que va salvar l’arbre hi havia l’avi del "Sisquet" de les gasoses, l’avi o sogre del ferrer el "Postils". Perquè sapiguem quin arbre és (ja que ell no ens ho dirà) es tracta de l’arbre pujant pel carrer Mestre Aubert, direcció a la plaça, i que queda a la nostra dreta dels dos primers que trobem, tal com indiquem a la fotografia.

Aquest cas l’hem sabut gràcies a la col·laboració d’un veí nostre, l’Eudald Bellmunt, que va presenciar "l’accident" i tot i que ell era molt jovenet li va quedar a la gravat a la memòria. La "historieta" tal vegada no sigui massa interessant per publicar-se, però no deixa de ser un cas del nostre poble, i per fer l’història d’un poble, tan vàlids són els casos petits com els grans. I per acabar una pregunta que ens podem fer tots, es faria actualment el que varen fer aquells veïns del poble ?

ES.LA.RI

CASTELLET, MIL ANYS

Oh torre de guaita quadrada,
altiva sobre les roques,
de pedra estàs feta
i en el teu interior entra la llum del sol.

L’ermita romànica bressol de la Mare de Déu,
amb la teva escalinata frontal, 
sostre de volta rodona
i la Verge dalt del seu pedestal.

Ja heu complert mil anys dalt del turó
respirant els aires de la història,
a la teva falda Sant Vicenç et veu,
per això et diu per molts anys Castellet.

FRANCESC MACHADO I SICART


FENT CAMÍ

Jo només camino. Ho sé i ho vull dir.
Encara tinc coses per poder compartir.
Que poquet camino, però vaig fent llarg camí.
Si enrera miro... rica em puc sentir.

Amb bastó camino i em vaig encongint.
Però molt estimo el que encara tinc.
Si poquet camino. Puc parlar i pensar,
puc donar somriures i allargar la mà.

A poc a poc i amb bastó camino.
Ja ho sé i ho vull dir.
Tinc coses encara per poder gaudir.

Les cames són febles, però el cor és molt fort,
i penso que a cada albada el dia és nou.
I com l’ocell faig volada i així el cor se’m remou.

Déu posa a la terra, garbes d’amor i bondat
per fer-nos més àgils la fraternitat.

CARME ICART