1. AGRAÏMENT
DE L'AGRUPACIÓ
SARDANISTA
(Agrupació Sardanista)
2. FER-SE GRAN, SER GRAN...
(Manuel Lluís Tatjé)
El president de l'Agrupació Sardanista, junt amb els companys que formem la Junta, volem agrair al nostre Ajuntament, a les entitats, Associació Musical Disset i Escaig, la Societat Coral l'Estrella, el grup teatral Cul-i-Seu, la Coral Al Vent i l'Esbart Dansaire Santvicentí la vostra participació en la Mostra de Cultura Popular Santvicentina, realitzada el dia 15 de setembre de 2001. Gràcies a tots per la vostra col·laboració desinteressada i, sobretot, a la gent que formeu part de l'Esbart, per l'esforç i les hores que van dedicar en la presentació i decoració de l'escenari.
Gràcies també al bon amic Joan Maria Segura, per tenir cura de l'organització i presentar l'espectacle amb tanta fluïdesa i elegància. Gràcies també al públic que ens vau acompanyar i que sense la vostra presència no hauria tingut tant sentit la festa.
Tots plegats vam gaudir d'una bona vetllada descobrint passos nous en el món de la sardana. Això ens esperona a seguir treballant i tant de bo que aquell somni d'incorporar-s'hi joventut es faci realitat. Gràcies a tots.
Agrupació Sardanista de Sant Vicenç de Castellet
Ser gran no és solitud, abandó arraconament, menyspreu o creure amargament que "tot s'ha acabat". Arribar a gran és una nova etapa plena de propòsits, promeses, activitats, recollida de fruits, transmissió d'experiències i, fins i tot, de nous aprenentatges, que abans, per manca de temps o altres circumstàncies, no havien estat possibles de dur a terme. Ser gran és l'adaptació a totes les possibilitats que segueixen sent factibles per a tothom qui les vulgui realitzar. Això, de vegades, també suposa deixar unes activitats per incorporar-ne unes de noves, més adients a la forma física de cada un i sense que això suposi cap tipus de renúncia angoixant, sinó canvis que no fan sinó assegurar la continuïtat de les activitats.
Fer-se gran, arribar a gran, és també tenir una actitud positiva davant la vida, davant el passat, però també una plena esperança en el present, amb què, a cada instant, es va convertint l'esdevenidor. Una actitud sempre avalada amb l'experiència de tot el que s'ha viscut anteriorment, però no per això menys oberta, alegre i expectant enfront del que és nou.
Ser gran és haver assolit els propis graus i nivells de saviesa: saviesa humana, de la vida, de la família, de l'esperit interior o religiós, de moltes vivències, lliçons, tristeses i alegries, etc. Per lògica fills, néts, besnéts -com a fruits i reflexos agraïts-, han d'anhelar l'escalf dels més grans, al seva companyia, les seves paraules, els seus records únics, els seus consells, en definitiva tot el que es pot donar als més joves i no tan joves, per tot el que han viscut per davant seu preparant-los un camí.
Quan això que anomenem "vida moderna", en comptes de plantejar amor i reconeixement envers els més grans, planteja "on col·locar-los", perquè no destorbin ni facin nosa, fa un flac favor a una societat que massa sovint desaprofita tot aquest cabal dels que s'han fet grans -no vells-, i la seva aportació a tots nivells és imprescindible, perquè els individus que aquesta societat genera siguin sensibles, humans i, òbviament, solidaris. I perquè no oblidin mai les generacions anteriors, de les quals vénen les presents. Fer-se gran i arribar plenament a ser-ho és sinònim d'amor i estimació pels quatre costats, i un exemple ben diàfan d'allò mateix que seran els joves d'avui d'aquí a unes dècades: gent gran experimentada, que sap d'on ve i cap a on va. O no hi serem a temps? En l'antigor els més grans eren els més respectats i tinguts pels més savis. Hi ha cura d'això avui? Hi ha una antic refrany català que diu: "Cada casa és un món" i la societat n'és un diamantí reflex.
Manuel Lluís Tatjé
|