JOAN CAMPS BOVER

Tenim un mallorquí a Les Coses de l'Esplai. Li ha tocat el torn a Joan Camps Bover, nascut a Palma de Mallorca.

Joan, quin dia vas néixer?
Segons consta a la fe de vida, el dia del meu naixement va ser el dia 16 de juny de l'any 1925, i vaig venir al món en un poblet prop de Palma que es diu Son Sardina. Crec que actualment ja pertany a Palma i esta situat cap a la banda de Sóller i Valldemossa.

Com es deien els teus pares?
El pare Guillem i la mare Margarita. El pare es va morir molt jove, ja fa molts anys que esta enterrat, la mare es va morir amb 94 anys i està enterrada aquí a Sant Vicenç, després de viure uns set anys amb mi i l'Engràcia.

Quants germans Joan?
Quatre i jo, cinc fills, que és els que van tenir els pares.

Quants de vius?
Quedem dos, jo i l'Antònia, que ja té 79 anys. Un germà, en Miquel, va morir d'accident en caure d'una bastida. També va morir jove en Guillem, que està enterrat a Badalona. I la Francisca, a Palma de Mallorca.

A l'escola, què tal vas anar?
No massa temps, perquè vaig començar a treballar que tenia tretze anys justos, ja que en quedar la mare viuda sent jove no vam poder tenir gaires moments d'abundó. I l'escola on vaig anar era un petit col·legi que teníem al poble. Ja no recordo massa com va anar la cosa.

Vas fer la mili? On?
La vaig haver de fer (no per ganes) com tot bon patriota. De tota manera va ser una de les coses bones que m'han passat a la vida. La vaig haver de fer a Palma, al cos d'enginyers, durant dos anys, però vaig tenir la sort de passar a ser assistent d'un general de brigada. Segons recordo, la roba de militar només la vaig portar el dia de la incorporació a files, perquè després sempre vaig vestir de paisà. Durant la mili vaig fer amistat amb el cuiner del quarter i quan podia visitava la cuina. I com que el cuiner era molt bo amb la seva feina, jo hi posava molta atenció i, per tant, vaig aprendre a ser un "manetes" de la cuina. Vull dir que sé cuinar força bé.

Joan, com , quan i per què de Palma a Sant Vicenç?
No va ser de Palma a Sant Vicenç, va ser de Barcelona a Sant Vicenç. Vaig començar a treballar fent d'enguixador amb el meu germà i quan vaig saber l'ofici vaig anar a treballar a Barcelona per a un empresari, David Montfort. Jo estava en qualitat de capatàs i ens guanyàvem la vida bastant bé, perquè llavors ja cobrava vuit mil pessetes per cada pis que enguixàvem. Per això em podia permetre el luxe, acabada la jornada, d'anar a fer un passeig per la Rambla i de passada fer un cafè o una cervesa.

Un dels dies, sortint del cafè Moka em vaig aturar a comprar el diari en un quiosc i al meu costat hi havia una noia i ens vam mirar. A mi em va fer gràcia, i no sabia que es deia Engràcia. L'assumpte és que vam començar una petita conversa. Em va dir que venia d'un poblet prop de Manresa i que venia a portar feina feta a Barcelona, em va dir que feia pantalons, i dintre la petita conversa vam quedar de veure'ns al mateix lloc un altre dia, quan ella tornés a Barcelona.

Al dia assenyalat i a l'hora convinguda jo l'esperava. Vaig estar esperant més de tres hores i al final va passar per on jo l'estava esperant. Li vaig dir si no recordava que tenia una cita amb mi i em va contestar que sí, però que no confiava que em trobaria esperant-la. Ella no sabia que sóc una persona de molta paraula. A partir de la segona trobada ja la cosa va començar a ser mes continuada, el telèfon, les trobades a la Rambla, jo ja li havia explicat qui era, d'on venia i la feina que feia. Li vaig dir que volia conèixer la seva família, els seus pares i de passada el poble. Em va contestar que ho veia molt precipitat presentar-me als seus pares, però com que faltaven pocs dies per la Festa Major de Sant Vicenç, si volia podia anar al ball i de passada podria veure el poble.

Vaig venir a Sant Vicenç per primera vegada i vam anar a ballar a l'envelat. L'Engràcia em va presentar les seves amigues i mentre estàvem ballant, en un intermedi, s'acostà un senyor i dirigint-se a l'Engràcia li va dir; Gracieta, quan hem de venir a buscar els bordillos al taller amb el camió? Jo em vaig quedar tot parat i sorprès, però ella va quedar de tots els colors. Una vegada acordat el dia de la recollida de la mercaderia el senyor ens va deixar sols i vam quedar-nos mirant sense dir res. L'Engràcia va trencar el silenci explicant-me el que era la realitat: que quan ens vam conèixer poc esperava que les coses anessin tan lluny i per dir-me alguna cosa se li va ocórrer dir-me que feia pantalons, com alguna de les seves amigues, i que llavors els portaven a Barcelona, però que ja pensava dir-me la veritat. Però el Sr. Guix, el transportista va avançar els esdeveniment. Jo, una vegada posades les coses al seu lloc (dites les veritats) li vaig dir que el que m'interessava era la seva persona, que m'era igual que fes pantalons o que fes "xurros" i aquest és el motiu pel qual vaig venir a Sant Vicenç.

No deixa de ser com una petita història de novel·la rosa. El cas que els dos vau aconseguir el que desitjàveu, casar-vos. Quan va ser el casament?
Després de festejar un any, ens vam casar el dia 19 de juliol de l'any 1964 a l'església de Sant Vicenç. Una vegada casat vaig deixar l'ofici d'enguixador pel de la pedra, que va ser la que va tenir la "culpa" de la nostra coneixença a Barcelona, ja que l'Engràcia venia per la feina de la construcció. Resumint, que a més de ser el marit de l'Engràcia Santiago també vaig canviar de feina.

Quants fills teniu, Joan?
Tenim dues noies. La gran és la Margarida, que està casada amb Víctor Arias, que és nascut a Madrid, però se sent tan català com nosaltres. Tenen un xicot de 15 anys que es diu Víctor i estan vivint a Manresa, però la Margarida passa moltes hores a Sant Vicenç per el motiu de l'escola de ballet. La segona, la Montserrat, està casada amb Xavi Romero, que és nascut a Navarcles. Tenen un nen de tres anys i viuen a Navarcles.

Per molts anys tingueu una bona convivència entre vosaltres, acompanyats de una bona salut. T'agrada viure a Sant Vicenç?
Sí, perquè es on he format la meva família. De tota manera al principi de estar-hi vaig intentar de convèncer la dona perquè ens anéssim a viure a Palma, però no va ser possible, perquè ella tenia el negoci de la pedra i no volia deixar-lo, ja que era patrimoni familiar. Això a més a més dels enrenous que hauria suposat plegar el taller.

Quines aficions tens a més de treballar?
Com ja t'he dit, m'agrada molt fer de cuiner. També faig o he fet de paleta, fent arreglos per casa. També m'agrada fer una mica de jardiner. És a dir, m'agrada fer una mica de tot per passar l'estona i distreure'm. L'única cosa que no ha aconseguit mai la meva dona és que pinti quadres, això no. També m'agrada molt el ball. Ballar ara ja gairebé no ho puc fer, però no vol dir que no m'agradi. Entre els esports el preferit és el futbol, Barça i Mallorca. Primer el Mallorca i després el Barça. Quan estava vivint a Mallorca i jugava el Barça, si l'ocasió ho permetia veníem amb vaixell a Barcelona per veure jugar el Barça.

Joan, com a soci de l'Esplai, què has de dir-me?
Que la gent gran tenim una cosa molt interessant per a nosaltres per pasar-hi l'estona. De tota manera, nosaltres no el freqüentem massa, perquè a mi m'agrada molt estar a l'aire lliure i la dona ja té molta feina amb el seu tema artístic. Però, tot i així, anem a les festes de cap d'any, a la festa gran de l'Esplai i alguna altra vegada. De tota manera és una de les coses bones del poble per a la gent gran.

Molt bé Joan, de segur que si anéssim xerrant tindries més coses per explicar-me, però la cosa no dóna per més. Ja sabem coses teves que no sabíem, moltes gràcies en nom d'El Breny, de l'Esplai i d'un servidor.

Esteve Lafont