1. CURIOSITATS SOBRE L'EURO (Albert Giralt)

2. PEDRES ENIGMÀTIQUES (Pere Suades)

Cada cop falten menys dies perquè els bitllets i les monedes d'euro omplin les nostres butxaques i moneders. A partir del proper 1 de gener aquesta nova unitat monetària es convertirà en companya de fatigues per a tots nosaltres. Les figures, els dibuixos, els escuts, les cares i força altres formes impreses en les monedes i els bitllets esdevindran de cop familiars, si això ha de ser així, potser que coneguem una mica més aquests nous símbols i n'esbrinem el seu origen.
Primer de tot, el símbol gràfic ( ? ). El disseny d'aquest símbol s'inspira en la lletra grega èpsilon i fa referència a la primera lletra de la paraula "Europa". Les dues línies paral·leles representen la "suposada" estabilitat que ha de tenir la moneda en els mercats financers... Per altra banda, l'abreviació oficial, registrada al ISO, és EUR.

Pel que fa als bitllets, se n'imprimiran de set valors diferents (5,10,20,50,100,200 i 500 euros). El disseny d'aquests bitllets és el resultat d'un concurs que es va iniciar el 1995 i que va invitar als dissenyadors més prestigiosos d'Europa a presentar propostes al voltant d'un tema principal: "Les èpoques i els estils d'Europa". Finalment, i després de força controvèrsia, va guanyar l'austríac Robert Kalina. Els bitllets d'Euro representaran els estils arquitectònics de set períodes diferents de la història cultural Europea: Clàssic, Romànic, Gòtic, Renaixença, Barroc, Arquitectura del vidre i del ferro i l'Arquitectura moderna del segle XX. Els elements arquitectònics escollits per representar aquests diferents períodes són: Portes, Finestres i Ponts. Pel que fa a les portes i les finestres, situades a l'anvers del bitllet, tindran la missió de simbolitzar l'esperit d'obertura i cooperació a Europa. Els ponts, situats al revers del bitllet, són una metàfora de la comunicació entre els diversos pobles que formen Europa així com entre Europa i el resta del món.

A part d'aquestes figures, els bitllets també portaran imprès el nom de la moneda EURO tant en llatí com en grec, la bandera de la Unió Europea, les inicials del Banc Central Europeu en cinc variants lingüístiques (BCE, ECB, EZB, EKT, EKP) i la signatura del seu president.

Pel que fa a les monedes, n'hi haurà de vuit valors diferents. En una cara de la moneda hi haurà un disseny comú, aquest disseny és també el resultat d'un concurs que va tenir com a guanyador el belga Luc Luycx el 1997. La proposta guanyadora combina el mapa d'Europa i els dotze estels de la seva bandera, el missatge principal és la unitat de la Unió Europea.

El disseny de l'altra cara de les monedes és específic en cada país, en el cas d'Espanya, les figures que ocuparan el revers de les vuit monedes són: la Catedral de Santiago de Compostela, la cara de l'escriptor Cervantes i la cara del rei Joan Carles I. La ràpida circulació d'aquestes monedes entre els diferents estats farà que al cap de poc temps tinguem a les nostres mans monedes amb molt variades impressions, des de la cara d'en Leonardo Da Vinci, passant pel Colisseu Romà o bé la porta de Brattenburg a Berlín. El missatge és clar, expressar la diversitat existent entre els pobles que formen Europa. De moment, però, cap amb la silueta de la Sagrada Família o bé amb la cara d'en Pau Casals, què hi farem, potser en una altra ocasió ... qüestió de sensibilitats ... 

Bé, doncs, ja en sabem una mica més i quan definitivament tinguem euros entre les mans ja podrem explicar el missatge que hi ha al darrera de cada moneda i de cada bitllet.

Albert Giralt i Cadevall

Calendari de l'EURO

DE SANT VICENÇ A L'IMPRESSIONANT STONEHENGE

Sant Vicenç té fama de ser un dels principals subministradors de pedra per a la construcció d'Espanya. La calcària Sant Vicenç és coneguda arreu. El monument del Timbaler del Bruc, el cambril de la Mare de Déu de Montserrat, l'església neoromànica de la colònia Gomis, la façana de l'església de Crist Rei de Manresa, entre moltes altres obres religioses i civils, han estat esculturats i construïts amb pedra santvicentina. 

Aquest preàmbul sobre la pedra ens fa introduir un dels monuments megalítics més importants d'Europa, situat a l'oest de Londres, no pas per la seva grandiositat, sinó pels misteris que genera i ha generat des que es coneix. Ens referim a Stonehenge.

Si volem anar a Stonehenge des de Londres, agafarem el tren que surt de l'estació de Waterloo direcció Salisbury, a uns 130 km. Un cop a Salisbury (ciutat famosa per la seva catedral), un autobús ens traslladarà a Stonehenge. Durant tot el viatge de tren i autobús podrem contemplar la bellesa del paisatge verdós i planer.

Stonehenge és un estrany cròmlec -amb una tanca de protecció- on destaquen a primera vista els voluminosos blocs de pedra -menhirs- que formen un cercle d'uns tres-cents metres de diàmetre, que comprèn unes cent cinquanta pedres. Les més vistoses solen fer uns quatre metres d'alçada i un pes d'unes set tones. Algunes d'aquestes grosses pedres en suporten d'altres, formant un encadenat de dintells. Al centre del conjunt hi ha les restes de cinc espectaculars trilits (tres pedres formant barraca) constituint una ferradura. D'altres jauen caigudes per terra o inclinades. Hi ha dos tipus de pedra: arenosa gris del propi país i arenosa silícia blavosa d'una altra contrada. La toponímia moderna ha batejat algunes d'aquestes grosses pedres amb noms com "pedra de l'Altar", "pedra de la Matança", "pedra de Talon", "pedra de les Estacions"...

Stonehenge data d'uns cinc mil anys. Durant aquest llarg temps ha sofert diverses transformacions i ha resistit els canvis climàtics i les tempestes. Tanmateix encara ningú no s'explica com podien aquells homes primitius traslladar i manejar aquells voluminosos pesos. Principalment les vuitanta pedres silícies blavoses que procedien de les muntanyes de Presili, a uns 350 km lluny. Van ser transportades per mar, rius i per terra fins al seu destí amb mitjans rudimentaris: barques, bous, cordes, falques de fusta, corrons, palanques, bigues, plataformes, milers de braços... i molta habilitat i tenacitat. Els arqueòlegs afirmen que es podria haver tardat uns dos mil anys per construir Stonehenge. També es diu que tot va ser obra de la màgia, o que alguna bruixa o gegant en una nit estrellada el va construir, o que aquelles pedres van caure del cel.

De Stonehenge es fan moltes preguntes i respostes. Però ningú, científicament, aclareix res. Per què es va construir? I per què precisament en aquell indret? Citarem algunes de les versions més usuals: que era un observatori astronòmic, temple religiós dels druïdes on s'hi feien sacrificis humans, part d'una gran necròpoli, lloc de reunió dels grangers, centre d'energia que les pedres blavoses generaven i dispersaven, calendari per mesurar el temps, palau d'un rei, far per l'aterratge d'extraterrestres... Tanmateix, el que sí se sol afirmar és que tenia important relació amb els solsticis d'hivern i d'estiu, ja que a partir del dia més curt de l'any és quan la naturalesa comença a fer el seu creixement normal. I la confluència de l'assentament respecte al sol o la lluna -o les estrelles- els ho assenyalava.

Sigui el que sigui, la veritat és que cada any visiten Stonehenge més d'un milió de turistes. Durant el dia més llarg de l'any -vigília de Sant Joan, 23 de juny- milers i milers de persones s'hi reuneixen esperant el naixement del proper dia, celebrant l'entrada del solstici d'estiu amb estranyes cerimòmies i ritus esotèrics. També és coneguda la dita que si es volen comptar totes les pedres de Stonehenge i després recomptar-les, mai surt el mateix resultat, i que no és aconsellable fer-ho perquè pot causar malaurança.

Després de visitar el meravellós Stonehenge retornàrem a Londres, comprovant que Londres és com sempre: una gran capital moderna i clàssica. L'anglès és conservador. Els mateixos taxis negres, ara alguns bigarrats, els mateixos autobusos vermells de doble pis, els mateixos ràpids metropolitans (undergrounds) de més de 400 km de xarxa, el mateix Big Ben, els mateixos lavabos públics escampats per tota la ciutat i senyalitzats als plànols generals, etc. Al gran Hyde Park encara hi són els simpàtics esquirols que et donen la benvinguda i et deixen tocar el seu petit morro, posant-se drets amb ulls eixerits i travessant els camins, indiferents al trànsit de la gent...

Pere Suades Vila