FRANCISCO LORENTE INSA

A Les Coses de l'Esplai tenim Francisco Lorente Insa, que ens explicarà algunes coses de la vida.

Vaig néixer a Sant Vicenç de Castellet el dia 11 de maig de l'any 1929 en una casa del carrer de les cases barates, actualment és el carrer del Bisbe Huix.

Com es deien els teus pares?
El pare Joaquim i la mare Jorgina.

D'on van venir? perquè penso que no eren de Sant Vicenç
Els pares no eren de Sant Vicenç però hi van viure molts anys i van morir aqui. El pare va morir el dia 31 de gener de l'any 1958 i la mare el dia 17 de maig de l'any 1969. Varen venir d'Andorra (Terol), eren aragonesos. L'arribada a Catalunya va ser a l'any 1912 i abans de situar-se a Sant Vicenç varen fer un pelegrinatge per altres pobles. T'ho explicaré perquè és curiós.

Els pares van tenir nous fills. En arribar a Catalunya portaven dues filles, la Joaquima i la Maria. Van estar un temps a Sant Vicenç i va néixer la Miquela. Després van anar a Granollers, on va néixer la Isabel. El Pascual va néixer al Cortès, un barri prop de Súria. L'Antoni va néixer a can Canals, un altre barri prop de Súria. L'Agustí a Callús, el Pere a Manresa i jo, que vaig ser l'últim, a Sant Vicenç. Segons vaig sentir explicar ja no els va fer gaire gràcia que jo vingués a augmentar la família, però llavors no hi havia els mitjans d'ara i quan veníem, veníem. Has de comptar que amb la germana gran ens portàvem vint anys, ara ja tindria més de noranta anys.

Quants germans sou actualment?
Només quedem el Pere i jo, els altres ja no hi són.

Els teus pares se les havien de desitjar per mantenir i pujar tanta colla de fills. Quina feina tenien? El pare, és clar, perquè la mare ja tenia prou amb cuidar de la mainada. Pel que dius sembla que feien de firaires.

El pare tenia la seva feina en la construcció de carreteres, per això sempre anava d'una banda a l'altra. Per últim, quan es van situar a Sant Vicenç es va posar a treballar a les canteres del Bosch i pel que fa a la feina es va quedar quiet, però el moviment de pisos també va ser important. Et diré sense ordre com van fer els canvis perquè no ho recordo massa bé. Van viure a les cases barates, al carrer de Sant Josep, al carrer Vilomara a una casa de cal Carlos, al carrer d'en Zorrilla, que ara és Pompeu Fabra, al carrer Gran per dues vegades, al carrer de Maria Gimferrer, a cal Serra, als pisos de la fàbrica, al raval del Clot en una casa que es diu ca la Margarida. Actualment estic vivint amb la meva dona al carrer Primer de Maig, penso que fins que no faci l'últim ja no em moure més.

Déu n'hi do, quina colla de germans i de trasllats amb tota la família. Recordes alguna cosa del col·legi?
Poca cosa perquè el temps de l'escola no va ser massa llarg. Vaig plegar d'anar a escola als dotze anys perquè ja estava tip que el mestre em dones clatellades per no saber cantar el "Cara al Sol". Em deia que era un "rojo" i vaig decidir anar a treballar, cosa que a casa tampoc els va desagradar. Encara que la setmanada fos petita sempre eren uns dinerets més a casa.

Vas fer la mili?
Vaig estar a la mili 18 mesos, la vaig començar a la Seu d'Urgell i la vaig acabar a Ribes de Freser. La vaig fer amb un company que ara esta vivint a Sant Vicenç. Quan feia la mili no hi vivia, es diu Enric Garcia i es un dels companys de l'Esplai.

Algun cas o anècdota de la mili?
Cap de rellevant, va ser una mili normal. El cas curiós em va passar quan l'havia passat. Quan vaig anar a la caserna de la Guàrdia Civil a segellar la cartilla de llicenciat, el guàrdia que estava de portes em va preguntar "¿Cómo se llama usted?" i joli vaig contestar el que havia de contestar-li, Francisco Lorente Insa. Una altra vegada "¿Cómo ha dicho que se llama?", torno a contestar el mateix, no podia dir-li altre cosa que el meu nom i cognoms, i em torna a fer la mateixa pregunta, i jo torno a fer el mateix. Em va segellar la cartilla mentre em deia "Es que yo me llamo Nicolás Lorente". Vaig encongir les espatlles i dient "buenos dias" vaig marxar de la caserna sense saber si s'havia enfadat perquè portàvem el mateix cognom. El cas és que jo vaig passar una mala estona, perquè llavors la caserna imposava.

Amb qui estàs casat Francisco?
La meva dona es diu Palmira Tatjer Prat i va néixer a Rellinars. Els seus pares es deien Josep i Filomena, i de Rellinars van anar a viure al raval del Clot, a una casa de pagès, a can Soler en qualitat de masovers. La propietat es del Santó. Allà ens vam conèixer. Ens vam casar a l'església de Sant Vicenç el dia 23 de setembre de l'any 1953. Després d'haver festejat cinc anys, mili inclosa. Abans de conèixer-la jo treballava amb la seva mare de companys de feina a cal Serra. La mare, per cert, era una dona molt bonica i jo fent broma li deia "Amb vós no m'hi puc casar perquè ja esteu casada i sou més gran, però amb la vostra filla sí que m'hi casaré". Encara no coneixia la Palmira i va ser veritat.

La vida ens dóna moltes sorpreses. Quants fills teniu?
Una filla, que es diu Glòria i està casada amb Josep Oliver. Tenen un fill de 17 anys i estan vivint a Sant Joan de Vilatorrada. Nosaltres vam pensar que amb un fill ja era suficient, després de l'experiència dels pares.

Ara et faré una pregunta curiosa que havia sentit explicar referent al teu sogre. És veritat que quan anava a Manresa amb el tren, si aquest no estava a l'estació quan ell hi arribava, es posava a caminar via amunt sense esperar-se?
És cert. Si havia d'anar a Manresa i arribava a l'estació i no hi havia el tren, ell marxava. De segur que pel camí el tren l'atrapava, però ell amunt caminant. Això quan vivia al Clot, perquè quan vivia a Rellinars la caminada començava a Monistrol.

Posats a recordar casos, recordo que una vegada que estàvem jugant al passeig de la via a tu no se't va ocórrer altre cosa que passar el cap entre els barrots de la reixa que separa la via del passeig. I la feina va ser teva per treure'l. Com va acabar la cosa?
Només recordo que vaig passar por perquè no el podia treure. Lògicament el vaig treure, però suposo que fent alguna tibada. Vaig patir més amb un cas similar quan treballava a cal Serra. L'afectat no vaig ser jo, estàvem jo i un altre company treballant, érem joves i ens van dir que anéssim a netejar la borra dels túnels dels batans. I a l'altre company no se li ocorre altre cosa que posar el cap entre les pales de l'extractor i llavors no el podia treure. Va venir més gent gran i amb moltes dificultats el va treure amb unes bones magulladures. Aquest es diu Contreras, per si se'n recorda.

De grans no pensem massa, de joves ben poc. De la vida de treballador que n'expliques?
Vaig començar a treballar a la Fabriqueta als dotze anys. Tot sovint havíem d'amagar-nos perquè no ens atrapessin els inspectors, ja que no teníem 14 anys. En fer els catorze vaig anar a cal Serra, perquè em donaven un duro més a la setmana. Passats cinc anys vaig tornar a cal Soler fins que van tancar definitivament, i encara vaig tornar a cal Serra set anys més fins a la jubilació. Tot això com a treball "oficial", llavors hi havia l'extra fent hores a la bòbila, fent de manobre i tot el que es podia arreplegar. Els diumenges conjuntament amb el Casals, l'encarregat de la turbina, a netejar-la i posar-la en condicions per tornar a engegar el dilluns. Això quan treballava a cal Soler. Havíem d'arreplegar totes les feines que podíem per poder menjar i més endavant per millorar la situació.

Francisco, m'ha agradat molt la teva explicada, encara que moltes coses relacionades amb la feina han estat similars a les d'altres persones, però també n'hi ha hagut de diferents. Penso que els lectors i companys que llegeixin El Breny ho trobaran interessant. Abans de plegar digue'm què et sembla l'Esplai.
Poca cosa et puc explicar que ja no sapiguem. És un lloc molt agradable per la gent de la nostra edat i jo el freqüento algunes vegades, no massa perquè no m'agrada el joc de les taules: dominó, cartes, etc., però hi vaig algunes vegades i la dona també. De tota manera és un lloc interessant per nosaltres els jubilats.

Francisco, Paco o Francesc, tot és el mateix, moltes gràcies per la teva atenció, amb mi per atendre'm i també gràcies en nom d'El Breny i de l'Esplai.