PASSOS A NIVELL, NIVELL DELS PASSOS
La recent polèmica sobre si l'accés al pas a nivell del carrer Armengol s'ha de tancar o no, que ha enfrontat el PSC i el PP locals, torna a posar d'actualitat (si és que mai ha deixat d'estar-ne) l'etern problema de la comunicació interna a Sant Vicenç. Un segle i mig després de l'arribada del tren no sembla que tinguem superat el trauma, i per tant valdria més que comencéssim a plantejar-nos quina mena de solució li hem de trobar. Podríem seguir el conegut remei de la planificació, que, si bé exigeix un important esforç previ, correctament administrat sol funcionar. L'experiència, però, ens ensenya que la gran majoria de plans estratègics, estudis de viabilitat, programes d'actuació, declaracions d'intencions i similars malauradament acaben plens de pols als prestatges dels arxius, condemnats a l'oblit per una incapacitat crònica que té aquest país de portar a la pràctica les actuacions que els tècnics (alguns dels quals a canvi de molts diners) solen proposar a les administracions. També podríem demanar hora al psiquiatre i fer unes sessions de teràpia curativa amb l'objectiu d'aprendre a conviure amb el trauma. Seguint aquest sistema, molt més ecònomic que l'anterior, ens acostumaríem a acceptar el nostre destí de poble trossejat i el tema ja no ens amoinaria mai més. I finalment, si cap d'aquestes solucions ens acaba de fer el pes, sempre podem recórrer a la mediterrània capacitat d'improvisació, que tant ens caracteritza. És a dir, anar fent com fins ara. Primer construïm un magnífic pas soterrat i al cap de dos dies ens adonem que no és adequat perquè s'ha construït segons els models del segle XIX, oblidant que al segle XX es van inventar les cadires de rodes. Després construïm un pas de vehicles amb un únic carril i al cap d'un temps comprovem estranyats que només passen alguns vianants. Més tard es comença a substituir la tanca de protecció, i l'estretíssim pas que queda per entrar a l'estació es converteix en un accés ridícul, perillós i (una vegada més) irrespectuós amb els discapacitats.
Seria massa fàcil i segurament injust acusar l'Ajuntament de no fer bé les coses al respecte. És veritat que en aspectes concrets s'ha avançat força: la substitució de la tanca de protecció, la connexió del carrer de l'Estació amb el passatge de Castellet, l'obertura del pas soterrat al costat del túnel de l'avinguda del Secretari Canal o les millores del túnel que comunica el carrer del Mestre Aubert amb el passeig de Pau Casals. També és cert que el conveni signat entre l'Ajuntament i Renfe reflecteix un esforç per solucionar els problemes que genera l'existència de la via, però de moment les millores tan sols han afectat a la seguretat dels vianants. Que no vol dir que sigui poc. En qualsevol cas, les dues vies ferroviàries fan que el trànsit de vehicles pel centre del poble continuï sent un greu problema, ja que el gruix de la circulació es concentra de forma gairebé absoluta en l'avinguda del Secretari Canal. I hem d'exigir tant a Renfe com als FGC que es comprometin a solucionar els incoveninets que causen. A un ciutadà que vol fer obres a la façana de casa seva se li exigeix una taxa pels incovenients que ocasiona, ja que temporalment ocupa una part de la via pública. Al mateix ciutadà se li retallarà una part de la seva propietat si vol edificar en xamfrà, ja que la construcció de la cantonada causaria molèsties de caire circulatori. Si això és així per a un ciutadà, a les grans companyies, que, a més a més, treuen profit econòmic de la seva activitat, se li hauria d'exigir amb molta més severitat que assumís la solució dels inconvenients que provoca.
És positiu, de tota manera, que el tema no s'hagi enfocat com a Monistrol, on el plantejament dels FGC es basa en la "compensació de les molèsties". L'oposició d'esquerres s'hi ha oposat i és lògic que així sigui, perquè no és una actitud correcta ni valenta per part de la companyia tractar de compensar les molèsties que puguin ocasionar amb la construcció del cremallera. El que FGC (i la Generalitat al darrera) ha de fer és no provocar les molèsties. Si hi ha problemes cal buscar-los una solució i, de moment, sembla que a Sant Vicenç s'ha seguit aquest criteri. Si no, correm el perill que el problema es perpetuï pels segles dels segles sense solució.
Esperem, per tant, que s'imposi el sentit comú i que amb el temps les coses vagin millorant. La competitivitat de Sant Vicenç i la qualitat de vida dels santvicentins està en joc.
|