Les Coses de l'Esplai


ANGELINA CARDONA SIMON

Angelina CardonaEn aquesta ocasió tenim a “Les Coses de l’Esplai” l’Angelina Cardona Simon, que està disposada a explicar-nos un passatge de la seva vida com d’altres companys de l’Esplai ja han fet. 

L’Angelina va néixer el dia 18 de juliol de l ‘any 1927 a Berga. Angelina digues algunes coses dels teus pares i germans. 
Els pares es deia Andreu i la mare Dolors. El pare es va morir l’any 1963 i tenia 69 anys, la mare es va morir l’any 1988 i tenia 87 anys. Està enterrada a Sant Vicenç. Només tinc una germana que es diu Ramona i té 70 anys i fa molts anys que és vídua i esta vivint a Barberà del Vallès.

Amb qui estàs casada?
Antoni López Ruiz i va néixer a Alcantarilla (Múrcia). També va venir, més ben dit el van portar, perquè quan vingué només tenia 4 anys. El seu pare era capatàs d’una brigada de treballadors per la construcció de carreteres i el primer lloc on va anar va ser a Castellgalí.

Quant us vàreu casar i on?
Ens vam casar el dia 25 d’abril de l’any 1948 als Condals.

Si et vas casar als Condals vol dir que ja no vivies a Berga. 
Els pares van venir de Berga als Condals per la feina quan jo només tenia un any. De Berga d’aquell temps no et puc explicar gairebé res, sempre hem tingut contacte amb familiars i també hi hem anat algunes vegades. Quan els pares van arribar als Condals ens varen donar un pis a prop del riu i quan varen inaugurar les casetes o pisos que hi ha els en varen donar un, no va ser el que més els agradava ja que n’hi ha de dues menes, però també hi vàrem viure bé. El pare treballava amb els paletes de l’empresa i quan l’Antoni hi va entrar a treballar el varen posar d’ajudant dels paletes i per això ens vam conèixer.

Teniu fills Angelina?
Sigui per culpa del destí o pel que sigui no n’hem pogut tenir.

Recordes alguna cosa de l’escola?
Molt poca cosa, quasi per no dir-ne res ja que on estàvem no hi havia massa bon servei.

La teva vida de treballadora, quan va començar?
Aquí tinc més tema per explicar. Vaig començar a treballar als Condals de seguida que vaig tenir els catorze anys, i vaig estar a la fàbrica fins després de casada. En casar-nos vam anar a viure a Sabadell, al barri de Campoamor i ens vam posar a treballar a la fàbrica tèxtil Zaida. Jo estava a la secció dels aspis i l’Antoni d’ajudant d'encarregat. Vam estar-hi uns dotze anys. Mentrestant es va posar de moda anar a treballar a l’estranger i l’Antoni un dia em va dir que volia anar a treballar a Anglaterra, on deien que es guanyava molt bé la vida. De moment hi vaig posar pegues, ja que no em feia massa gràcia marxar fora de Catalunya, i ell em va dir que si no hi volia anar que marxaria sol. Li vaig contestar que "on anava el cotxe, anava el senyor". Prèvia preparació dels papers i posant-nos d’acord amb l’agència que es cuidava del tema, ens van organitzar el viatge a Anglaterra.

Molts problemes per arreglar la documentació?
Crec que no masses, solament que al passaport ens deia un seguit de països on no podíem anar.

Recordes quins eren aquest països?
N’hi havia diversos, entre ells Albània, Bulgària, Hongria, Mongòlia, la URSS, la República Popular Xina, però tampoc a nosaltres ens interessava anar-hi.

Com vàreu passar aquesta aventura, per dir-ho d’alguna manera, perquè anar a un altre país sense conèixer res no deixa de ser una proesa?
De moment això que s’hi guanyava la vida molt bé hauria de sospesar-se, perquè enlloc no donen res per res. Un cop ens vàrem situar i aclimatar al sistema hi vàrem estar bé, la prova és que hi vàrem estar uns tretze anys, dia mes dia menys. Vàrem marxar de casa cap a Anglaterra per la banda de França, i el nostre primer destí va ser Londres. Ens van col·locar a una casa que està prop de l’estació Victoria del ferrocarril. La primera feina va ser de cuinera i l’Antoni de jardiner i el que es presentava, com una mena de majordom. Hi vam estar uns dotze mesos. Després vàrem anar a Manchester, a l’Hotel Crester. Els seus propietaris eren de l’Índia, la meva feina era arreglar les habitacions i preparar els desdejunis. L’Antoni es cuidava de servir-los i d'ajudar amb el que calgués. Després vàrem tornar a Londres a una casa particular, però només hi vam estar un parell de setmanes perquè les condicions no eren del nostre gust.

De fet, si podíeu canviar de feina quan volíeu no hi havia problema.
Problemes no en teníem, quasi sempre ens destinaven la feina els de l’agència. Estàvem supervisats per la policia, si teníem algun problema ho comunicàvem, i previ acord, si era raonable, es feia el canvi. També vàrem treballar al Club Epson on hi tenia la seu social el Reial Automòbil Club. Jo tenia la feina de cuidar-me del guarda-robes i l’Antoni de cambrer. Una altre feina fou en un hospital, el Totimbech, jo d’ajudanta d’infermeria i l’Antoni al servei de bugaderia. Amb tot això varen passar quatre anys, que és el tems que teníem per complir el nostre contracte de treballadors, el que ells en deien servei a la reina. Passat aquest temps vàrem quedar lliures, per dir-ho d’alguna manera, i ja ens consideraven ciutadans d’Anglaterra. Vam decidir quedar-nos i anar a viure a un barri de Londres (Estreten). Jo vaig posar-me a treballar en una fàbrica on feien electrodomèstics, aparells telefònics i tot un plegat de coses d’aquestes, l’Antoni es va posar a treballar amb un conegut que estava a Londres i que és d’Igualada de pintors decoradors. Quan ja feia uns vuit anys més o menys que estaven situats i amb la mateixa feina, va començar a picar les ganes de tornar a casa i vàrem decidir tornar.

És de suposar que parlareu l’anglès molt bé?
Ara ja no, llegir-lo i escriure encara ho fem bé. Parlar-lo ja només paraules soltes.

Mentre vàreu viure a Anglaterra veníeu a Catalunya?
Al poc d’estar-hi jo vaig haver de venir sola per assumptes familiars, però després veníem tots dos un cop l’any per les vacances.

De retorn a casa on vàreu anar?
El nostre destí va ser una capital més petita, Castellgalí. Quan hi vàrem estar instal·lats, vàrem fer una petita societat amb un company d’un amic i vàrem muntar el Bar Picadilly, que està al costat de la carretera, anant cap a Manresa a la dreta. Passat un temps va sortir allò que en diuen "les mitges mai no són plenes", vàrem plegar el negoci. L’Antoni es va posar pel seu compte de pintor i paleta si convenia, i jo de mestressa de casa. Passats un parell d’anys vam decidir venir a viure a Sant Vicenç, al carrer Enginyer Llansó, on encara hi som.

Alguna vegada heu tornat a Anglaterra?
Alguns viatges hi hem fet, encara hi tenim algunes bones amistats amb qui poc o molt ens comuniquem. Tenim mals records, però també en tenim de molt bons. Ja és sabut que quan vas d’estrany no tothom et rep bé, però com que érem joves ho vàrem superar tot.

Alguna anècdota del país de la Gran Bretanya?
N’hi hauria unes quantes, però una de bona va ser que l’Antoni anava a passejar un gos dels amos i va perdre la cartera amb tota la documentació i algun caleró. Ho vàrem comunicar a la policia i al cap d’un parell de dies li tornaven dient-li que l’havia trobat el guarda del parc. Li vàrem demanar qui era per donar-li les gràcies i no ho va voler, ja que va dir que havia complert amb el seu deure. L’altra ja no és tan agradable, jo estava asseguda al parc que tenia prop de casa, prenent el sol i llegint. Es va parar un negre davant meu i va començar a enraonar. Jo no entenia res i gesticulava amb els braços i vaig agafar por. Me’n vaig anar cap a casa i quan estava prop de casa em va agafar i em vaig posar a cridar, com que la gent que hi havia varen venir de seguida va deixar-me anar. La por i la mala estona ja la tenia.

Angelina, la cosa vol dir que heu passat una joventut molt moguda, ara a reposar i viure tots els anys que pugueu amb salut. A banda de treballar que és el que més t’ha agradat fer per distracció?
No massa cosa perquè no teníem temps, però alguna cosa s’ha fet. Anar al cine, ballar, llegir, escoltar la radio, m’agrada cantar i ara de gran també he jugat al joc de la nostra edat, la petanca. Ara tenim temps de fer més coses, hi ha dies que ja no tens ganes de fer-ho, però anem fent.

Que em vols dir de l’Esplai?
Més o menys el que en diuen tots els companys. S’hi està bé i passem unes bones estones entre tots, canto a la coral de l’Esplai, pertanyo a la Coral l’Estrella i sóc de la junta de l’Esplai on també hi tenim la nostra feina, en fi allò que es diu anar fent.

De segur que podríem parlar molta més estona de la vostra estada a Anglaterra i d’altres coses d’aquí, però amb el que ens has explicat ja podem saber una mica d’història de la teva vida. Moltes gràcies de part d’El Breny, de l’Esplai i d’un servidor, a més de desitjar-vos molts anys de vida a tu i a l’Antoni. Gràcies Angelina

ESTEVE LAFONT

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet