T’HE VIST, AMIC
(petit conte de Nadal)
Sabia que existies. Al llarg dels temps apareixes en mil llocs i amb mil cares diferents. La història dóna testimoni de la teva existència, tan real com sinistra, però no t’havia vist mai tan de prop. Ara has passat pel meu costat, gairebé a través meu, i t’he vist.
He vist la misèria de la teva ànima. T’he vist posar la més mesquina vanitat per davant de qualsevol intent de veritat. T’he vist falsejar la realitat per obtenir un bocí de profit immediat. T’he vist defraudar els diners públics i exigir que els diners públics dels qui no defrauden arribin a tu amb generositat. T’he vist anorrear moralment les persones que treballaven per a tu. T’he vist mentir als que seien amb tu per ajudar-te i a aquells que, cecs, t’han confiat el paper de guia, i a qui has exigit vassallatge. T’has mofat de la bona fe dels qui han confiat amb tu. T’he vist desconèixer l’agraïment i menystenir qui t’ajudava. T’he vist falsejar els fets i sentir-te’n satisfet.
Sobretot t’he vist calumniar, difamar, mentir. He vist l’odi a la teva mirada i el verí als teus llavis. Has portat danys i patiments en abundància. A la teva agressivitat n’has dit dinamisme. La violència psicològica l’has batejada com acció. Has cregut tenir coratge quan has sentit rancúnia. Ets, certament, víctima de la teva misèria moral, un malalt de l’ànima. La teva trajectòria ho corrobora però això no redueix la teva capacitat destructiva ni t’eximeix de responsabilitat. Has frustrat tota espurna d’alegria o il·lusió al teu voltant i sembla ser aquesta l’únic objectiu que t’impulsa i et justifica. La soledat és l’únic amic possible per a tu perquè destrueixes qualsevol afecte. Ets una de les cares del mal i fas realment por.
He sentit les teves urpes de psicòpata i m’ha empestat el rostre l’alè infecte de la teva malícia. Has fet mal. Molt mal. I a mi també. M’he preguntat fins on pot arribar la teva obsessió destructiva i he sentit un estremiment perquè és fàcil imaginar la resposta.
Sabia que existies. La història testifica la teva presència però ara t’he vist molt de prop. I he tingut la temptació del desànim. No és fàcil entendre tant d’odi injustificat, tanta voluntat de ferir, i el desconcert pren forma d’interrogant. Llavors, en obrir el llibre, apareix el poeta, i sempre present, sempre insistent, em recorda:
“No estic lamentant-me al narrar-te aquesta història, perquè qui es lamenta dubta de la vida i jo en sóc un creient convençut. Crec en el valor del fel que es barreja en cada glop que prenc de la copa de la vida. Crec en la bellesa del dolor que em penetra i satura el cor. Crec en la compassió darrera d’aquests dits d’acer que em trossegen l’ànima”.
Amic: és el teu odi un regal que em madura? Potser un missatge de Nadal?
Joan Montsech i Vilà
|