Les Coses de l'Esplai


PETRA RASO MORÁN

A l’últim número d’El Breny de l’any 2000 i a les pàgines de Les Coses de l’Esplai la nostra companya Petra Raso Moran, més coneguda per la "Petra", ens explicarà alguns detalls de la seva vida.
La Petra pertany a la dinastia dels Rasos que encara que no són catalans, es consideren ciutadans de Catalunya ja que fa molts anys que hi viuen.

Petra, com, quan i on vas néixer?
Contestant-te a la primera pregunta, suposo que com tothom els que hem nascut. La segona pregunta ja la sé. Vaig néixer el dia 21 de febrer de l’any 1926, ho sé perquè consta a l’acta de naixement i també perquè els pares m’ho havien explicat. I la pregunta on, és a Valladolid capital.

Parla'ns dels teus pares i germans.
El pare es deia Mariano i la mare Obdúlia, el pare fa uns 47 anys que es va morir i la mare uns 59, això aproximadament.

Quants fills varen tenir 
Vuit. Són Obdúlia, Tomàs, Emília, Amparo, Lola, Mariano, Rocío i una servidora, que vol dir que he tingut set germans, ara només en tinc cinc, ja que se n'han mort tres, Obdúlia, Tomàs i Mariano.

Quin any vàreu venir a Catalunya i concretament a Sant Vicenç?
Els pares estaven de masovers en una finca de Monte Torozos, allà en diuen “Mayoral”. Estaven molt ben situats, segons he sentit explicar a casa, ja que jo quan vaig venir només tenia tres anys, però encara que estiguessin ben situats, en fer-nos grans els germans vingué el problema de la feina per als fills, principalment per a les dones. Els nois haurien tingut feina a la terra de la finca Las Noyes. El nostre destí per treballar hauria sigut anar a fer de minyona a alguna casa dels que podien permetre’s el luxe de tenir minyona i això als pares no els agradava, ja que hauria estat un motiu de separació de la família. Com que teníem família a Sant Vicenç, que era l’oncle Isidro i estava de jutge de pau, previ acord amb els pares varen decidir venir a Sant Vicenç on trobaríem feina a les fàbriques, o sigui més facilitat de treball per a tots i poder viure junts.

No recordo massa bé com va anar el trasllat, però tanta colla i carregats d’estris devíem causar molt d’enrenou. Vàrem venir a Sant Vicenç l’any 1929, el nostre destí era anar a trobar l’oncle Isidro que vivia en un pis del carrer Gran i ell ens acompanyaria a un altre pis de la mateixa casa, damunt d’ells. Quan vàrem arribar vàrem anar cap al carrer Gran, de moment ens vàrem ficar a l’escala de l'estanc de cal Canal i quan estàvem pujant vàrem sentir que estaven tocant un piano i el pare digué, "Seguro que nos hemos equivocado, aquí no puede ser" i vàrem sortir a trobar a on anàvem, ja sé que són tonteries però són coses que et queden.

Sempre vàreu viure al carrer Gran?
Havíem viscut a un bon grapat de llocs, al carrer Gran hi vàrem estar un temps, no recordo quan. Del carrer Gran a Maria Gimferrer, damunt la botiga de cal Jorba, després un tros més avall, a sobre de la botiga de ca l’Esquena. Et dic les botigues perquè no recordo els números. Després a un pis del carrer de Sant Joan, després al passeig Balet, ara Francesc Macià, on vaig estar 49 anys fins que em vaig casar que vàrem anar a viure al carrer Gran, al núm. 74. I ara actualment estic vivint en un pis del carrer Doctor Trias, al núm. 4, em penso que ja he acabat de fer trasllats, de tota manera mai es pot dit "prou d’això".

Es pot dir que has recorregut tot el centre del poble, de l’escola que tens per explicar?
Recordo haver anat amb Doña Mercedes i a les Dominiques.

La teva vida de treballadora com ha sigut?
Vaig començar a treballar a cal Castells a l’edat de 14 anys i hi vaig estar treballant catorze anys a la secció de les contínues, vaig plegar en casar-me. El Jaume, el meu home, treballava a la Fecsa li resultava més tenir-me a casa per poder cobrar els punts, que resultaven més econòmics per els nostres interessos.

Quan es vas casar Petra?
Em vaig casar amb en Jaume Preñanosa Altarriba i va ser el dia 10 de juny de l’any 1951. Vam estar junts fins que es va morir l’any 1985.

Molt de temps de festeig?
Festejant dos anys, de coneixença es pot dir que gairebé tota la vida. Quan ens vàrem conèixer ell tenia cinc anys i jo tres, ja que vàrem ser veïns molts anys. Ells ja vivien a sota del pis on nosaltres vàrem anar a viure en arribar a Sant Vicenç. Estàvem pujant per l’escala i, com et pots imaginar, devíem fer bastant d’escàndol. En passar per davant la porta del seu pis varen sortir el Jaume i el seu pare a veure què passava i diu que digué, "ja arriben una colla de castellanufos". Segur que ho va dir sense mala intenció, ja que vàrem viure molt ben avinguts amb tot el veïnat, el pare d’en Jaume va viure poc de temps perquè es va morir molt jove. Mai m’hauria pensat que aquell vailet seria el meu home.

Fills i nets, Petra?
Una filla, la Sara. De néts tres, que són la Sandra, que té 25 anys i està estudiant a Londres; el Carles que té 21 anys i està treballant a Barcelona i l’Eric que té 16 anys i està estudiant.

Una iaia amb tres néts, per molts anys Petra. La majoria sabem que havies fet de brodadora per a la gent que t’ho demanava.
En plegar de la fàbrica i per no estar parada, ho vaig estar fent durant 40 anys.

Segur que si repasséssim les calaixeres del poble hi trobaríem molta feina feta teva, quan de temps estaves per fer un brodat i quan cobraves?
Abans s’estilava molt portar peces de roba amb brodat i n’havia fet moltes. Pel que fa al preu que cobrava, el que més recordo és que per brodar un llençol i coixineres cobrava 50 pessetes. El que sí vull dir és que de totes les clientes que vaig tenir mai em van quedar a deure una pesseta, encara que previ acord ho paguessin en diverses vegades.

Tots el grans sabem que durant uns anys et vares fer càrrec del teu cunyat, el "Pepet", que va ésser una persona molt coneguda i apreciada pels veïns de Sant Vicenç, explica’ns alguna cosa.
Només puc explicar que el vaig tenir amb mi i amb el Jaume mentre va ser viu, un total de tretze anys. Tant en vida del Jaume com sense ell jo vaig cuidar el Pepet de la mateixa manera, tan bé com vaig poder. Vaig considerar que era el meu deure, ja que era un germà del meu home i per motius que no vull explicar s’havia quedat sol.

Durant els anys que el vares tenir et va crear problemes?
De problemes totes les persones ens en creem les unes a les altres, però el Pepet a pesar de la seva situació era una persona amb un comportament digne de tenir en comte, net i obedient i entenia molt bé les coses si estaven mal fetes o ben fetes. Cap al final, en fer-se més gran es varen complicar una miqueta les coses, no massa perquè el vaig saber portar. Va agafar com una mica de gelosia i no podia parlar amb cap home ni enraonar pel telèfon, fos qui fos, ja que ell no sabia amb qui parlava. Però de tota manera no m’he penedit mai d’haver-lo cuidat.

Petra, jo particularment també crec que més que una bona feina vares fer una obra de caritat i penso que totes les persones que et coneixen tindran la mateixa opinió. Quines son les teves aficions Petra?
En tinc moltes i considero que cap de dolenta. M’agrada ballar, el cine, la tele, cantar, faig encreuats, i el que m’agrada molt és fer jerseis. M’hi passo molt de temps fent aquesta feina, més ben dit procuro passar-m’ho tan bé com puc i dintre dels límits que puc fer-ho.

Ho considero molt correcte i de l’Esplai que me’n dius?
Dirigit a tu, poca cosa et puc explicar, ja que vàrem ésser uns quants anys companys de junta. Ens vàrem enfadar algunes vegades per motius de la feina, espero que els dos estiguem perdonats mútuament. Pel que fa a la resta de companys de junta també els dic el mateix. Encara que digui que ens havíem enfadat, no vol dir que no sigui bonic ésser de junta, però no sempre tothom veu les coses de la mateixa manera i és quan neix la polèmica. Però si no hi ha polèmica no es fa res, i a més s’ha de discutir el tema. També canto a la coral i ajudo si m’ho demanen. En fi, l’Esplai és de tots els socis i hem de fer el que es pugui perquè tots ens hi sentim bé.

Petra, aquest tema seria molt llarg de exposar, però tu ja ho has explicat amb poques paraules. Jo també dic que enfadar-se no serveix per res. Moltes gràcies per la teva explicada de part d’El Breny, de l’Esplai i d’un servidor

Esteve Lafont

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet