Editorial


CUES A LA PUNTA DEL PONT

És escandalós. Intentar sortir de Sant Vicenç pel pont del Llobregat comença a requerir ja enormes dosis de paciència i sovint, fins i tot, de temeritat. I ara no és una qüestió d’estretor, sinó de trànsit. Amb tota la raó del món, quan es va ampliar el pont l’esdeveniment es va festejar de forma pública i notòria, i aquest periòdic va celebrar-ho, ja que per fi el poble de Sant Vicenç veia complerta una vella aspiració i una imperiosa necessitat.

La història de Sant Vicenç està íntimament lligada al Llobregat. Va ser aquest riu qui pels volts de 1850 va portar les primeres indústries al poble. També és aquest riu qui ha portat la fatalitat en més d’una ocasió –la darrera tot just fa cinc mesos-. I és també aquest riu qui ha separat Sant Vicenç de les comunicacions modernes amb Manresa i Barcelona. Pel Llobregat, per tant, ha baixat la riquesa i també els entrebancs amb què el nostre poble s’ha trobat al llarg de la seva mil·lenària història. I superar la barrera del riu ha estat durant segles una de les grans gestes dels santvicentins. A les portes del segle XXI, els santvicentins continuem fent la nostra gesta cada dia quan intentem sortir a treballar, estudiar, comprar, ballar, esquiar o lligar. Qualsevol activitat que fem la gent d’aquest poble porta a darrera una petita gesta diària, que amb el pas dels anys es converteix en una autèntica epopeia.

Els problemes de la C-1411 ja els coneixem tots. I el tema, de tant tocat que està, ja comença a avorrir. La iniciativa empresa conjuntament pel Consell Comarcal, el Montepio i la Cambra ha produït els seus fruits. Com a mínim ha aconseguit posar el tema sobre la taula de forma clara i seriosa. La pressió política, però, no té un equivalent en la ciutadania. I caldria reflexionar sobre aquest aspecte, perquè la qüestió és greu. De tota manera, l’única obra que té el Govern de la Generalitat a la seva agenda és l’esperat nou accés a Sant Vicenç. Una excel·lent notícia, malgrat tot, ja que posarà fi a les desesperants cues que patim cada dia a la punta del pont. No obstant això, el desdoblament total de la carretera no està ni en les previsions de la Generalitat, la qual cosa és massa preocupant.

En qualsevol cas, sent molt optimistes tindrem solucionades les cues a la punta del pont d’aquí a dos o tres anys. No està malament si tenim en compte que el desdoblament encara no té data. Però si pensem que això vol dir que encara en tenim per tot aquest temps, la cosa es complica. Si algú ha provat de sortir alguna vegada de Sant Vicenç a tres quarts de vuit del matí, haurà tingut la magnífica ocasió de patir en les seves pròpies carns una cua que normalment arriba a la plaça de la Generalitat. Alguns matins se n’han vist que han arribat fins i tot als semàfors del Coro. L’opció de la carretera del Pont de Vilomara és moltes vegades la millor, tot i que només si es vol anar a Manresa o més amunt. I també comença a col·lapsar-se, de manera que aviat ni pel Pont de Vilomara podrem anar tranquils. Convé recordar a qui encara no hi hagi pensat que també tenim el tren, que és més econòmic, més ecològic i més segur que el cotxe. Per la Renfe tenim trens cada mitja hora i pels Catalans cada hora. És una opció més que cal considerar.

De tota manera, la carretera del Pont o les dues vies de tren són una alternativa real en molt pocs casos. Continuem necessitant la carretera i continuem necessitant un accés en condicions. Segurament no tindrem més remei que esperar-nos aquests dos o tres anys que diuen que encara ens falten per veure el nou accés. Segurament continuarem patint les cues, que amb el temps potser arribaran a la plaça Espanya. I quan tindrem el nou accés la carretera anirà tan plena que no s’hi podrà circular. Qui sap? potser resultarà que quan tindrem solucionat aquest problema ja anirem tots en naus espacials.

 

Inici | Hemeroteca |
Col·lectiu El Breny | Sant Vicenç de Castellet