Editorial |
Els veïns de la Farinera i Can Xesc es pregunten públicament si també els seus barris són Sant Vicenç. I és evident que la pregunta, formulada així tal qual, només pot tenir una resposta: sí, també la Farinera i Can Xesc són Sant Vicenç. Però el que hi ha darrera d'aquesta pregunta no és un dubte sobre la pertinença d'aquests dos barris al nostre municipi, el que hi ha és indignació, desesperança i sensació d'abandonament, perquè han passat ja molts dies des d'aquell fatídic 10 de juny i les ajudes rebudes, malgrat tot, no són suficients. Un mes després dels aiguats, la coincidència el mateix dia de dos actes relacionats amb aquella catàstrofe posa de relleu que el tema continua sent, malauradament, de candent actualitat. D'una banda, un acte reivindicatiu molt concorregut exigint solucions a peu de carretera; d'una altra, un acte oficial de solidaritat amb una magnífica resposta ciutadana. Si algú encara tenia algun dubte sobre la voluntat de tirar endavant dels veïns de la Farinera i Can Xesc, o sobre la capacitat de resposta solidària de la resta de santvicentins, analitzant tots aquests elements el dubte segur que s'esvaeix ràpidament. Però la qüestió és un pèl més complexa. Si els veïns afectats encara no se'n senten satisfets, què ha fallat? Potser la solidaritat i els esforços esmerçats per la resta de santvicentins, incloent-hi aquí l'Ajuntament evidentment, no ha han estat suficients. O potser la magnitud de la tragèdia ha superat la capacitat de resposta del municipi i són altres administracions superiors les que hi haurien d'intervenir per assegurar la recuperació d'aquests dos barris. Naturalment, cadascú ho veurà a la seva manera i segons la seva experiència. El veí que ho ha perdut tot i que un més després encara no pot tornar a casa no està en disposició de plantejar-se si l'ajuda li ha d'arribar d'aquí o d'allà, en té prou mirant d'anar subsistint a casa d'algun familiar i intentant de refer-se de l'ensurt. En canvi, el veí que ha volgut donar roba i estris de cuina o que ha assistit al concert en benefici dels afectats pot, fins i tot, sentir-se ofès quan aquests afectats manifesten que se senten abandonats. Postures extremes segurament, però possibles perquè en casos com aquest cadascú ho veu a la seva manera i poca gent es preocupa per veure-hi més enllà. El que està clar és que davant d'una catàstrofe com la que vam viure a Sant Vicenç el passat 10 de juny, les solucions que es reclamen tallant la carretera només arribaran si des de totes i cadascuna de les posicions es decideix fer un esforç de comprensió mútua, fent pinya i exigint respostes a qui de veritat pot respondre. Els veïns de la tradicionalment mal anomenada Altra Banda tenen tot el dret a sentir-se d'una única banda que es diu Sant Vicenç de Castellet. Si després d'un mes d'esforços solidaris encara no se'n senten és que alguna cosa falla. Caldrà veure entre tots què és el que falla i quina solució té. |