1. CASTELLET, QÜESTIÓ D'IDENTITAT [Pere Suades Vila] 2. CAMP DE SOLIDARITAT A COSTA D'IVORI [Assumpta Giralt] 3. ENS ACOSTEM A L'EURO![Jordi Largo] 4. URBANITAT, ÈTICA, EDUCACIÓ CÍVICA O RELIGIÓ? [Manel Beser]
CASTELLET, QÜESTIÓ D'IDENTITAT He llegit a El Breny últim -octubre, núm.253-les opinions que han fet els tres partits del poble sobre el greu problema d'erosió continuada de la muntanya de Castellet. Es d'agrair el seu interès per un tema que interessa a tots els santvicentins i les rebem amb gran estima. Tanmateix i tractant-se d'un afer tan important permeteu-me que, honestament, hi digui també "la meva". Heus aquí el plantejament. EL SÍMBOL DE CASTELLET Ja diu el tòpic: el que perd els seus orígens perd la identitat. I ho afirmo perquè la toponímia de Castellet ve de molt lluny. Ja Josep Vilaseca ens va trobar a la Corona d'Aragó un document original del segle XII que es titula "Castellet in Bagys" que ho corrobora. A més quant parlem de Castellet i ens referim sempre a una part integrant del nostre poble i, per tant, és també en part la seva carta de presentació. El seu nom és utilitzat per titulacions industrials, comarcals o del municipi. "Sant Vicenç de Castellet", carrer Castellet, Periòdic Castellet, Llibreria Castellet, Ceràmiques Castellet, Canteres Castellet, Constmen Castellet, Cuines Castellet, Electro Castellet, Planxista Castellet, Marbres Castellet, etc. I la seva figura és plasmada en programes lúdics i en publicitat. Per tant Castellet forma part del nostre poble com ho poden formar les voreres, els carrers, les places, la zona esportiva, els col·legis, tot. No seré tant llec de saber que una cosa es urbanisme i l'altre simbologia d'una muntanya, però si ho mesurem tal com cal veurem que es complementen. La simbologia, encara que no es toqui, és influent en la societat i en la manera de viure. Estem immersos de símbols, o sinó vegeu: l'escut municipal, la muntanya de Montserrat, la creu cristiana, els colors blau i grana, el logotip de TV3. La bandera de la pàtria… Potser aquests símbols poden semblar superlatius, però són un fet evident. El símbol de Castellet que representa el nostre poble es veuria menystingut si no poguéssim exclamar, amb orgull: "Mireu, aquesta es la muntanya és Castellet!". EL DETERIORAMENT DE L'ERMITA I L'ENFONSAMENT DE LA TORRE Quan
parlem de Castellet sempre ens referim a un conjunt
d'element, perquè Castellet la formen la muntanya, el
turó, les restes del castell, l'ermita i la torre. Però
si fem un anàlisis succint del que convé restaurar,
veurem que hi ha dues prioritats: les prioritats urgents
i les que no ho son tant. Crec que, abans de tot, el més
apressant és arranjar el deteriorament de l'ermita i
consolidat l'assentament de la torre. L'ermita perquè el
sostre està esquerdat i la torre -que no està malmesa-
perquè perilla d'enfonsar-se degut al seu fràgil
fonament per l'erosió del cingle que la sustenta. Tot i
això, dispenseu, ja prou sabut. Afegirem, però, que
aquest crit d'alerta no és pas nou, perquè si repassem
periòdics Castellet de fa cinquanta anys enrera,
llegirem temences i perills igual que ara. Tanmateix el
temps passa i la meteorologia va fent el seu curs. Contra
les irrupcions de la natura, encara no s'ha inventat res.
Tot esdevé fortuït, impensat, i hem de ser previsors.
Quant un monument corre perill hi ha d'haver prou sentit
comú per actuar a temps. Les properes generacions no
entendrien mai aquesta omissió. CASTELLET COM A SANTUARI Un magnífic article de Valentí Plans a l'antic periòdic Castellet núms. 58-59 ens parla de les multitudinàries romeries que es feien antigament a l'ermita de Castellet, davant a la verge la seva intercessió per necessitats. També veien peregrins de totes les contrades: de Mura, Talamanca, Sant Fruitós, Santpedor, Manresa, Salelles, Castellgalí, Castellbell, Marganell, Sant Cristòfol, Rellinars, Monistrol de Montserrat, etc. Plans també ens parla, molt exhaustivament, dels camins i senders que empraven els devots per venir a Castellet, el que no deixa de ser un document fidedigne de masies i llocs que existien en aquella època. Aquest fet ens hauria d'esperonar per preservar, al menys, la seva referència i presència física. CASTELLET COM A ORIGEN DEL NOSTRE POBLE Tothom sap que el nostre poble té els seus orígens al Castell de Castellet. El feudalisme imperava en altres temps i al redós dels castells s'ubicaven els masos que els salvaguardaven. No és estrany, doncs, que per allà els anys 1860 -en una població d'uns 500-600 habitants- més de la meitat del poble vivia a la demarcació de l'altre banda del riu, o sigui, a la banda de Castellet. Podem citar els masos del Serrat de Beguda (Butsa, Valent, Aiguarder, Rosa de l'Agustí, Japet de Muntanya…), cases del Clot del Tufau (General, Montclar, Tinet, Caseta de can Forn, Xesc…), les masies del Fité, Febrers, Casas, Vives, etc. Entre d'altres habitatges no mencionats o desapareguts. Aquest fet demogràfic de les primícies antigues del nostre poble hauria de fer-nos valorar la importància que té el nostre Castellet. Realment el que som prové del seu passat. Resumint, no es pot concebre el nostre municipi sense Castellet i, per tant, sense la seva conservació. Pere Suades Vila CAMP DE SOLIDARITAT A COSTA D'IVORI
Un grup d'Igualada, "Amics d'Ouéleu", feia 5 anys que havia endegat col·laboració amb un poble de la zona de bosc tropical de l'oest de Costa d'Ivori : Ouéleu. Van ajudar a construir i finançar un segon edifici per a l'escola, van construir una infermeria i formar una persona del poble com a "agent de santé" per a què la pogués tirar endavant. L'objectiu del viatge d'aquest estiu era seguir el funcionament de la infermeria i fer les gestions per a que hi destinessin un infermer o metge estatal, i, d'aquesta manera deixar el projecte cobert i en mans ivorienques. A través de l'ONG Setem (Servei al Tercer Món), es va trobar la gent interessada en participar en el camp de solidaritat i se'ns va preparar per adaptar-nos al tipus de vida que fariem durant un mes i a la nostra participació en el projecte. A més de la col.laboració en un projecte, l'objectiu que persegueix un camp de solidaritat és l'apropament al mode i condicions de vida en països no tan afavorits i sensibilitzar respecte la influència sobretot econòmica que exerceixen els països del Nord sobre els menys afavorits. Costa d'Ivori com la majoria de països de l'Àfrica sub-sahariana és un país agrícola i que depèn de les exportacions dels seus productes, en aquest cas controlades a més a més per l'administració francesa, L'any 1960 França va donar la independència política al país africà, però no l'econòmica. Qualsevol exportació o importació que vol fer Costa d'Ivori ha de passar per control francès. D'aquí la importància que les relacions comercials tenen pels països menys afavorits i l'interès en què la globalització del comerç es faci tenint en compte les seves demandes. Aquests darrers dies n'hem sentit a parlar arran de la cimera ministerial de l'Organització Mundial de Comerç a Seattle. Ouéleu, com la majoria de poblets de l'oest de Costa d'Ivori, sota clima humit viu de l'agricultura. Està allunyat a 14 Km. de la carretera principal i a 7 Km. de qualsevol mitjà de transport, tot i que hi ha un camí de terra ample per a passar-hi un camió o tractor. Cadascuna de les famílies del poble té un camp per treballar, on hi conreen en forma de monocultiu cacau, pinya, arròs i cafè per a l'exportació.Com que no tots els camps són a prop del poble, els camperols marxen i s'instal·len en els campaments que són com llogarets més a prop dels camps. Allà viuen tota la setmana i el divendres tornen al poble. Viuen en cabanes que construeixen ells mateixos. Les millors són de totxo arrebossat fet d'argila i palla que fabriquen al mateix poble; d'altres són més senzilles deixant veure l'argila i sostingudes per canya de bambú. Els sostres són de fulla de palma. La influència moderna es comença a fer notar ja que es fan algunes cases amb ciment i sostre d'uralita, molt senzilles i no tan boniques. Acostumen a tenir algunes cabanes que serveixen només per cuinar i que sovint comparteixen varies famílies del poble. L'únic mobiliari sol ésser un banc de fusta, tamborets, alguna taula i algun llit fet de taulons de fusta. L'home no col·labora en feines com fer el menjar, rentar, cuidar els fills, anar a buscar la llenya per cuinar o comprar el necessari per viure, aquestes feines corresponen a les dones i són ajudades pels fills petits, en aquest cas no importa el sexe. La tradició marca que l'home sigui qui cuida del bestiar, de fer les trampes per la pesca i d'anar a pescar. Les dones s'ocupen de l'aviram i en les zones pesqueres d'assecar i vendre el peix. L'home va a comprar quan es tracta d'adquirir algun estri per reparar la casa, per treballar el camp o pel bestiar. Les tasques en el treball del camp també estan distribuïdes; l'home neteja el camp, sembra les llavors i recull. La dona ha de preparar la terra, treure les males herbes i de vegades recollir. A elles els pertoca per tant la càrrega més grossa, organitzar la vida familiar i treballar al camp. Sovint però es reparteixen les tasques amb d'altres dones. L'aigua no és potable, la treuen de pous amb galledes i no la tracten de cap manera. Estan constantment exposats a malalties derivades dels bacteris en l'aigua. Tampoc tenen llum elèctrica. Els pobles més propers a petites ciutats sí que acostumen a tenir-ne. La natalitat és molt elevada. La gent jove té molt poques expectatives tant laborals com de poder tenir estudis o un ofici. La taxa d'alfabetització del país és del 53% en els homes i del 31% en les dones. En el poble com es disposa d'escola la taxa de nens i nenes que saben llegir i escriure tant el francès, que és la llengua oficial com el iacubà que és la llengua de l'ètnia, és potser una mica més elevat, però això no vol dir que la majoria rebi una formació que els prepari per a poder-ne fer ús més endavant. El paper, el llapis i el bolígraf no existeixen en la vida quotidiana d'Ouéleu. El coneixement es transmet per la paraula. La vida és molt comunitària, comparteixen cabanes per cuinar, latrines, van junts als camps, es reuneixen sovint per parlar, dansar o beure licor de palma. La intimitat en el sentit occidental no existeix. Només tanquen les cabanes quan se'n van per un cert temps. El poble s'organitza al voltant del cap del poblat i els seus col·laboradors. El cap és qui vetlla pel benestar del poble i el representa. En la majoria de pobles el cap és la persona més gran del poble, ja que es considera que és qui pot conèixer més bé les tradicions i tenir més seny. En el cas d'Ouéleu, en Mathieu, és un home força jove i que va ser escollit pels seus compatricis. El paisatge queda marcat per un atapeït bosc tropical, una gran llacuna i un pont de lianes sobre el riu Cavallier. Refan el pont gairebé cada any i més quan és pas obligat per anar a alguns camps. N'hi ha dos més a la zona. La terra és vermellosa. Per millorar les condicions de vida de la gent del poble, d'aquest i d'altres de semblants de l'Àfrica, hi ha molt de camí per fer. Milloraria molt el seu benestar si tant sols poguessin tractar o potabilitzar l'aigua. Si tinguessin una carretera o camí en condicions. Més serveis sanitaris o ajudes que fessin més fàcil i productiu el treball al camp. Aquest es realitza tot amb les mans i amb l'ajuda simplement de matxets; i, principalment, formació per fer front a aquests problemes i d'altres que suporten en la seva vida quotidiana: higiene, alimentació,...La responsabilitat directa és dels propis governs i gent del país; en alguns casos també depèn del tipus de "descolonització" que s'hagi fet. Del nord i de les ONGs el que arriba és solidaritat. El projecte sanitari tal i com el vam deixar aquest estiu, contemplava la destinació d'un metge estatal ivorienc al poble d'Ouéleu, però condicionat a la construcció prèvia de l'habitatge del funcionari, per mitjans de la gent del poble o de les ajudes que aquests poguessin aconseguir. Assumpta Giralt Participants en el camp: Dolors Brusau, Guillem Cabero, Carme Cleries, Ricard Galvan, Assumpta Giralt, Meritxell Pujol. PETITA HISTÒRIA DE LA PESSETA LA PESSETA, ORIGEN CATALÀ Alguns historiadors consideren que la paraula ''pesseta'' té origen català, ja que amb aquest nom es coneixia a Catalunya, des del segle XVIII, al ral de dos de plata, que era una quarta part del ral de vuit, anomenat pes. La paraula deriva de peça petita o peceta. La primera encunyació de monedes amb el nom de Pesseta té lloc a Barcelona durant l'ocupació de Napoleó (1.808 - 1.814), període en que es fan peces d'or de 20 pessetes, així com altres de 5, de 2.5 i 1 pesseta de plata. L'octubre de 1.868 el govern que va derrotar a Isabel II, va crear la pesseta com unitat monetària. LA PESSETA, D'OR I DE PLATA Alfons XII i Alfons XIII mantenen la pesseta, amb la novetat de que en el regnat del segon, es van encunyar monedes amb un nou material i que durava més, el cupro-níquel. Les monedes d'or d'Alfons XIII són les últimes d'aquest metall que van circular en tot l'Estat espanyol, i que van ser retirades pel seu elevat preu respecte a la plata. El govern de la República va crear pessetes en bronze, coure i ferro. Al 1.938, tots els instruments amb valor econòmic van ser substituïts per segells, i per bitllets del Ministeri d'Hisenda. Llavors, es van encunyar noves monedes amb l'efígie de Franco i més tard amb la del rei Joan Carles I. L'EURO, EN VIGOR DESDE L'1 DE GENER DE 1.999 Quasi bé un segle i mig després de que es creés la pesseta per adequar-la a les monedes de la Unió Monetària Llatina -fundada l'any 1.865 per França, Bèlgica, Itàlia i Suïssa- la història es repeteix i el llançament de l'Euro imposa ara la seva desaparició. L'Euro, és la moneda que es va adoptar, ara farà un any, l'1 de Gener de 1.999, França. Bèlgica, Alemanya, Espanya, Països Baixos, Irlanda, Àustria, Portugal, Itàlia, Finlàndia i Luxemburg. L'Euro equival a 166,386 pessetes. L'Euro és ja una realitat. Es poden obrir comptes, signar xecs, pagar amb targeta, contractar un pla de pensions, ordenar transferències, comprar o vendre valors,... tot en Euros. L'EURO EN LA VIDA DIÀRIA L'Euro és una realitat només comptable, fins el 31 de desembre del 2.001, ja que els bitllets i les monedes no començaran a circular fins el gener del 2.002. Llavors començarà el període transitori, que encara no saben si durarà dos mesos o sis, fins al Juny, data en que es començaran a retirar les pessetes i les divises dels 11 països de la zona Euro. A partir del juliol del 2.002, deixaran de ser de curs legal. Les persones que fan operacions en les borses, han sigut les primeres en familiaritzar-se amb l'Euro, ja que en aquests mercats, les pessetes i les altres divises de la Unió Europea ja no s'utilitzen. MONEDES I BITLLETS D'EURO La novetat és que ens haurem d'acostumar a comptar amb els decimals. Les monedes seran de 2 Euros, 1 Euro, 50 cèntims d'Euro, 20, 10, 5, 2 i 1 cèntims d'Euro respectivament.Els bitllets seran de 500, 200, 100, 50, 20, 10 i 5 Euros i de color verd, vermell, blau, taronja, groc i violat. No hi haurà canvis en el cumpliment de les obligacions dels contractes ni cobraran comissió per el canvi de divises a Euros. Tampoc s'alterarà el valor dels crèdits ni de les deutes. PROBLEMA AMB ELS DECIMALS Calcular en Euros serà bastant senzill. Només s'haurà de dividir el preu en pessetes entre 166,386 i arrodonir els decimals al cèntim més pròxim per obtenir el preu en Euros. Existeix una sola regla d'arrodoniment, que consisteix en si el tercer decimal és igual o superior a 5 (per exemple 34,52715), el segon decimal s'incrementa 1 unitat i ens queden 34,53 Euros. Si el tercer decimal és inferior a 5 (com ara 34,52315), el segon decimal no es modifica i ens queden 34,52 Euros. FABRICACIÓ D'EUROS Les fàbriques de monedes dels països que comparteixen la moneda única han de produir un total de 55 milions de monedes i bitllets d'Euros cada dia, si volen arribar a la quantitat necessària per la posada en circulació de la nova moneda, al gener del 2.002. El Consell Europeu preveu que per aquesta data circulin uns 88,5 bilions de pessetes en monedes d'Euro en tota la Unió Europea. A Espanya, el magatzematge, la custòdia i la retirada de les pessetes, costarà uns 13.000 milions de pessetes. EVITAR FALSIFICACIONS S'han adoptat mesures per evitar les falsificacions dels bitllets. S'ha inclòs l'ús de fibres fluorescents, una banda de seguretat i elements que només són detectables per una màquina per provar la seva autenticitat. Durant el procès de selecció per el disseny de les monedes, es va consultar als representants dels consumidors, i als de les persones cegues i amb un dèficit de visió. Amb l'Euro es pretén controlar els preus, la inflació i el dèficit públic. Serà més fàcil viatjar als països de la zona de l'Euro, al desaparèixer el canvi de moneda. L'Euro competirà amb el Dòlar i el Ien japonès. L'EURO I ELS IMPOSTOS En cap cas la introducció de l'Euro, suposarà per als ciutadans un augment dels impostos. En el període transitori, els que exerceixin activitats empresarials o professionals, i que hagin optat per portar la seva comptabilitat en Euros podran presentar la seva declaració sobre els impostos de societats i l'IVA en Euros. Els altres contribuients, seguiran presentant les seves declaracions en pessetes, fins l'any 2.002. Qui ho desitgi, encara que la seva declaració estigui en pessetes, podrà pagar els seus impostos o obtenir la devolució en Euros. Encara que no estiguin en circulació es podran tenir comptes en Euros. FONS I PLANS D'INVERSIÓ Els fons d'inversió i els plans de pensions ja expressen el seu valor en Euros, encara que les noves aportacions o reembossaments es poden realitzar com es vulgui, en Euros o pessetes. En el deute públic, les noves emissions es fan en Euros i la negociació de títols, és per un import mínim de 1.000 Euros (166.386 pessetes), tant per ''Lletres del Tresor'', i ''Obligacions de l'Estat''. JORDI LARGO URBANITAT, ÈTICA, EDUCACIÓ CÍVICA O RELIGIÓ? Voldria plantejar un tema difícil i complicat con és el tractar des de l'educació el de la convivència, els valors i el civisme. No faré cap llista de situacions conflictives, perquè tots les tenim a la ment i són presents gairebé cada dia i per tot arreu. Ja fa temps, quan nosaltres érem petits (parlo dels anys 60) aquest problema de la convivència quedava dissimulat introduint la religió com a única sortida a la repressió que existia, a més de la matèria d'urbanitat que t'ensenyava formes de respecte i de comportament de classe mitjana-alta, que semblava aleshores l'únic i el millor model a seguir. A l'ensenyament secundari, que començava als onze anys amb el primer de batxillerat, existia l'assignatura de "Formación del Espíritu Nacional" que era una barreja entre literatura, ètica, filosofia política, economia política, dret i sociologia, sempre molt depurades de continguts ideològics "separatistes" o marxistes. Més endavant amb la Llei General d'Educació dels anys 70 va desaparèixer de l'ensenyament públic la religió, i al batxillerat es va mantenir l'optativitat entre ètica i religió. De fet, l'ètica en el millor dels casos era pura informació sobre actituds personals, comunitàries i associatives. Cal dir que l'ètica no és pròpiament això, perquè sovint el nom està mal emprat. L'ètica és una ciència i per tant una reflexió metòdica sobre els comportaments humans individuals que no té per què admetre judicis de valor: la ciència és ciència i prou. El nom que li hauríem d'haver donat sera més aviat el de Teoria sobre la vida individual, comunitària i social. Ara, amb la darrera reforma educativa dels anys 90 s'ha suprimit la divisió ètica/religió i no sé si s'hi pensa tornar, però en tot cas, seria un retrocés imperdonable. Els pares que volen per als seus fills religió poden fer-la a través d'uns crèdits variables i també hi ha crèdits variables d'educació cívica; més endavant parlarem de l'ensenyament de l'ètica. A més es fa o es pot donar aquesta disciplina des de totes les diferents matèries de l'ESO i especialment des de Ciències Socials, així com des del crèdit de tutoria. Vulguem o no, la nostra societat ha canviat moltíssim en poc temps i en molts aspectes, i l'ensenyament no podia ser menys. Hem de reconèixer que l'educació sobretot proporciona canvis individuals, no socials, i que més aviat tendim a perpetuar les desigualtats, en això som força conservadors; d'altra banda estem davant d'un "eclipsi de la família", és a dir, si abans l'infant quan entrava a l'escola ja havia estat educat i socialitzat des de la seva llar, ara només en segon terme podem educar-lo i hem de procurar, si podem, socialitzar-lo, o sigui, aconseguir que convisqui amb altres i facilitar-li normes per poder integrar-se dins la societat, i a vegades en l'educació secundària s'ha arribat massa tard per a fer-ho i ja no hi ha solució. Els valors s'adquireixen des de petits o ja no es posseeixen, i amb tota certesa la nostra societat té valors prou reconeguts, però poc treballats. Què podem fer doncs des de l'ensenyament? La resposta és formar persones amb valors, no pensant que després han de perpetuar-los en el treball, sinó que els necessiten sempre i en tot moment. Com? Ja en els primers anys, cal ensenyar a viure bé, i això d'entrada no és tan difícil com aprendre matemàtiques o història, per exemple. Cal fer, però molta insistència en les "bones maneres", les formes de respecte, perquè això predisposa cap a altres "millors maneres", actuacions i relacions positives i serenes. A tots nivells davant de les incoherències, la mala fe o l'esperit destructiu hauria de prevaler la persuasió, el consell, el pacte abans que qualsevol altra forma de sanció o amenaça. Dur a terme això no és fàcil: hi ha molts condicionants. Ara bé, només viurem bé en la mesura que els altres també visquin bé, en això ha ha reciprocitat. Per aprendre a viure bé cal imitació i llenguatge: hem de tenir models vivents i referències lingüístiques (escrites o orals) d'experiències viscudes. Repeteixo, a l'ensenyament infantil i primari l'educació cívica hauria de ser considerada essencial dins del currículum. El civisme hauria d'incloure nocions de cosmopolitisme i ciutadania: llibertats, drets i deures, educació per la pau i formes de participació elementals. I a secundària què hauríem de fer per passar a l'abstracció del comportament? Hi ha països on l'educació cívica o la religió és obligatòria o predominant per a tot l'alumnat, però no tots els països són iguals. Aquí, amb la darrera reforma educativa, els principals aspectes d'aquesta matèria es troben sobretot en la programació de ciències socials en l'apartat no de continguts, sinó de valors, normes i actituds, en això estem com abans es feia a l'educació primària. Però s'ofereixen com a crèdits de lliure elecció alguns temes d'ètica i religió impartits per professorat de l'àrea d'humanitats i ciències socials. De fet, i per primera vegada s'ha aconseguit trencar la dicotomia entre ètica i religió, i això en detriment del professorat de filosofia que era possiblement que millor podia impartir aquest matèria, encara que no l'únic. Sempre hi ha hagut el problema de veure el civisme o bé com una actitud pràctica, o com una qüestió teòrica de la que es poden despendre actituds i procediments vàlids per a comprendre la vida humana i ser coherents amb ella. Hem de pensar que el pluralisme i la multiculturalitat dels nostres alumnes va en increment, per tant una revisió de tots els valors, actituds, maneres de ser i de viure podria proporcionar un efecte d'identificació personal i un exercici de tolerància per a tots. La nostra missió com a educadors ha de ser la d'orientar l'alumnat cap a la societat del futur, i trobem que aquesta societat està aculturitzada i sense valors morals, sense punts de referència ideològics. Tant se val, per sort encara queden en algun lloc persones amb il·lusions, emocions, sentiments, projectes.. i sobretot entre els joves, malgrat l'individualisme creixent. Cal trobar ocasions on s'expressin, convisquin, actuïn sense por dins d'uns codis morals acceptats i coincidents amb la legalitat existent. Són les institucions les que ens han d'oferir valors amb aires de disseny o ha de ser des de l'educació? Qui ens ha de mostrar si som realment bons ciutadans? Quina actitud hem de tenir davant de les innovacions genètiques i de tots els tecnoinstruments que cada dia ens arriben i ens aniran arribant? És necessari tenir uns punts bàsics de coherència teòrica. En un altre sentit, és fàcil veure que els futurs tècnics i professionals de l'ensenyament, de la medicina, de la política, etc. i la seva "clientela" ho tenen molt mal parat sense cap referència ètica o humanística. Potser tindria sentit proposar una matèria optativa més al Batxillerat que seria l'Ètica i Política, que a part de les principals teories ètiques, tractés dels conceptes bàsics i de models polítics, podent-hi incloure algunes nocions sobre dret. I la religió? Aquí sí que l'argumentació es complica força. En primer lloc s'imposa també un canvi de nom: cultura religiosa. Em nego a parlar de ciències de la Religió, la veritat canvia massa ràpidament i ja queda poc per descobrir o colonitzar, només tenim un gran desconegut que és l'ésser humà, i aquest no l'arribarem mai a descobrir del tot, tanta profunditat és la que té! La cultura religiosa hauria de ser com qualsevol altra cultura i el tractament hauria de ser el mateix, aquí cap religió hauria de ser predominant, ni hauria d'estar protegit el seu ensenyament per cap mena d'autoritat eclesiàstica, sinó que hauria d'estar garantida tal i com ho està pel poder públic. Volem una educació integral pels nostres fills o no? Qui volgués pertànyer a alguna església hauria de moure's i procurar buscar dins o al costat d'ella la iniciació que li convé, i és tasca de la família decidir quin model religiós escullen per fer front a la seva vida material i espiritual, tant per als pares com per als fills. La religió ben portada no té perquè ser dolenta, si no es cau amb cap tipus de fanatisme, aberració o abús. Per acabar em reafirmo amb el que dèiem al principi: el tema és certament complicat, i aquí està tractat molt resumidament, no com a moralista, sinó com a professional de l'ensenyament, en el meu cas, de Filosofia. Que el problema sigui difícil i complex no vol dir pas que l'hàgim d'el·ludir, sinó afrontar-lo i dur-lo a terme: hi guanyarem com a persones i com a societat que vol avançar, que està esperançada en el seu futur, un futur que volem millor i sense tants conflictes personals i socials. Manel Beser i Jordà |
La
participació en un camp de solidaritat aquest estiu em
va permetre conèixer un xic l'Àfrica sub-sahariana, el
seu mode de vida i els problemes que tenen per al
desenvolupament, no sempre esdevinguts de la seva pròpia
cultura sinó molt sovint condicionats per les relacions
econòmiques amb els països del Nord.